Lletra perenne Wiki

Havia plegat del treball i la primera impressió, tot i que creia que ho sabia, va ser negativa, encara que no m'importava massa, tenia un coixí i no n'era del tot conscient. Vaig recórrer tota la badia de Palma repartint currículums i recordava per què hi havia estat, que era senzill trobar feina, però no, em va costar bastant. Vàrem estar abans del dos mil a prop de les Coves del Drac i podies decidir quina t'interessava més. Quin canvi. Quan per fi em van trucar, va ser d'un hotel davant de la costa, l'Hotel Fontanilles. Saps?, em va veure el xef de cuina, un paio amb la còfia de costat, de Cuenca, i em va dir; qué suerte!, esto és llegar y besar el santo! Santa ironia! En principi era per estar a la planxa, en realitat de frega-plats. En aquests llocs l'horari es respecta...., i tant!, fas quaranta hores, sí que les fas..., a tot drap! Deu dies fent quatre hores al migdia i quatre hores a la nit en un tros de lloc que te'n faries creus, amb una finestreta menuda que a pesar de la pila de trastos s'albirava en un trosset la Lluna, com una eterna esperança. Era petit i la màquina immensa... Una de plats impressionant! No paraven! Era un d'aquests llocs horribles. Tot maquíssim de cara al públic però si travessaves una d'aquelles portes que es prohibeix l'entrada als clients..., ple de brutícia! Es llençava una de menjar! El de conca feia igual de teca al juliol que a l'agost, no mirava quants clients hi havia, ell feia el mateix, al pim-pam. Olles senceres a la brossa, una pena gegantina! I resulta que un dia vaig arribar a les dotze del matí i vaig enganxar als companys xerrant perquè hi havia coses brutes. És que era impossible amb vuit hores tenir-ho net. Vaig callar aquesta vegada. Els treballadors tenim la punteria desviada. La culpa la tenen els capitosts, els pastosos, els malparits que mai tenen prou comoditats i no contracten més gent. Va! Quina manera d'haver-nos adormit! Així que després de dinar al descans no vaig tornar. Tocava Jhonny Winter. Aguantat per pinces. Va morir al cap de res. I com no amb la parella que tenia vàrem discutir com de televisió, com si visquéssim en un plató de viceversa, és magnífic com d'idiotes ens hem tornat, fa falta que tots els medis prenguin una cadència vulgar per imitar-ho com nens de pàrvuls. Vaig desistir. Al carrer s'està millor. Sota una copa immensa d'un pi davant el mar. Tot, vist des d'avui, té un aire premonitori, eren les primeres passes sense voler-ho de la meva ascensió a no entendre res, a no voler acceptar-ho potser, no voler acceptar el rol i les normes d'una societat en decadència.

Jhonny Winter: Go, go!/ Go Johnny go, go, go! /Go Johnny go, go, go! / Go Johnny go, go, go/ Go Johnny go, go, go!