FANDOM


Un dels senyals que ho has perdut tot, que ja fa uns quants anys que vius amb una ximple esperança poc creïble, és que et manca la il.lusió, que passes, vas i existeixes com si els dies s'haguessin trepitjat els uns amb els altres, tots semblen iguals, sense cap propòsit, sense tenir cap objectiu i la desesperança et glaça el tronc de la columna, et baixa les espatlles per acabar caminant com un geperut amb el rostre amarg entremig de tanta felicitat estètica. És una de les pitjors coses que et poden ocórrer, no veure final, no tornar-ho a intentar. Quan fa poc que deambules com un desangelat encara no se't nota, no se t'és visible per que, vulguis o no, penses que en un moment o altre sobrevindrà alguna cosa, que tindràs sort, però la sort no existeix, quan la teva situació és dolenta les casualitats no esdevenen, la gent que diu que té sort, que li ha passat algun afer positiu així com per art de màgia, en realitat no és d'aquesta manera, la veritat és que estaven en una posició o classe social privilegiada on poden aparèixer els suposats i mal dits miracles encara que no siguin prou sincers per falsa modèstia i atorguin el prodigi a la beneïda fortuna. Quan t'has tragat l'últim xarrup de la teva efectivitat d'un sol glop analitzant el teu entorn sense massa meravelles arribes a la conclusió que no hi ha res a fer i jornades i jornades enganxades, aixafades, amuntonades en un piló de sense sentits interminables com una estiba de diaris passats en una estanteria rònega plena de pols, van transitant sense solta ni volta. En el meu cas, que no crec que sigui estrictament personal ja que el que a mi em passa pel cap li deu passar a molta gent, amb diferents matisos però amb la mateixa sensació metàl.lica del sense sabor, és que no sé què fer, si llogar una habitació i provar de trobar una feina estable o si directament cercar una casa més amunt a la muntanya i aïllar-me definitivament de l'abominable màquina de fer imbècils en cadena. Crec que s'hauria de reflexionar per què hi ha tanta gent perduda que no acaba de trobar el seu lloc de calma, de tranquil.litat, que sempre estiguin deambulant, perquè no precisament és només culpa seva sinó que com a societat, comunitat que som, tots tenim una part de falta. Les coses no esdevenen per si soles. Tot el que ocorre té una relació directa amb una altra. No apugen els preus dels lloguers per què sí sinó perquè la majoria els paga tot i que els hi semblen abusius. No tenen tant de poder les multinacionals i els bancs per casualitat sinó perquè tothom hi participa. No hi ha gent marginal per casualitat sinó perquè tots permetem aquestes diferències. I vés a saber si és per ventura que l'únic atzar permissible de que disposem els abatuts és xocar quan obres els ulls entre tanta obscuritat i cabòries amb alguna situació bonica, brillant, un cel vermell imponent, un vent graciós, una vegetació preciosa, com si la bellesa que et vas trobant fos el contrast o la contestació a tanta monstruositat.

Rabindranath Tagore: "La Terra és insultada i ofereix les seves flors com a resposta"

Community content is available under CC-BY-SA unless otherwise noted.