Primers capítols de La Capa i l'espasa: capítols 1 a 15

Pàgina principal de La Capa i L'espasa.

Obashim i Misaki (1). Inicis d'Obashim en Nasrim i en la Misaki Aurora.

Hola. Em dic Obashim i soc una persona que pateix un tipus de malaltia mental: alguns diuen de mi que soc un boig però gairebé mai he fet mal físic a ningú. Porto a l’esquena una motxilla plena d’una certa quantitat de menjar i aigua i alguna que altra cosa ben guardada. Actualment soc un vagabund errant i ara mateix vagabundejo de ciutat en ciutat buscant alguna cosa per menjar i un sostre, ni que sigui el d’un estable, on dormisquejar una miqueta. Ara mateix, quan camino, al cap d’un cert temps m’adono que m’he perdut i que dropejo per un camí entre les muntanyes que potser no duu a cap lloc; però, al cap d’una hora de caminar, em trobo amb una ciutat a prop que no havia vist mai: enorme, emmurallada, bonica, però que té alguna cosa que m’inquieta; ¿què deu ser?

Decideixo entrar en la ciutat; els guàrdies de la muralla em miren atentament sembla que amb una mica de desconfiança però de totes maneres em deixen passar. Ja soc dins. Un cartell diu: “Benvingut a Nasrim, la ciutat perfecta”. Miro al voltant: tothom sembla somrient, però en els seus somriures a vegades es veu un cert somriure torçat, en forma de pedra, com si ser feliç fos obligatori en la ciutat mateixa. Em paro davant d’una església i veig com està plena a vessar. Penso que potser deu ser un enterrament o una boda o algun altre esdeveniment extraordinari, però de seguida veig que és una típica missa dels diumenges. ¿Com pot ser-hi tanta gent, em pregunto? Veig com tothom actua com una persona cívica i ordenada, com si la maldat no existís en aquesta ciutat. Observo la plaça del mercat; tothom està treballant i ordenant i complint, i a dures penes descansen el que és imprescindible, i que parlen poc amb la gent o entre ells.

D’aquestes que entro en una tenda de jocs de taula i parlo una estona amb el propietari, i a mitja conversa li pregunto si em podria vendre un senzill joc de parxís; la resposta que em dona és irada:

- ¡¡Aquí no en venem, de parxís!! És un joc que incita a la violència, fa matar fitxes, fa que un guanyi i els altres perdin.

Parlo amb ell una estona més i marxo de la tenda de jocs. És increïble. ¿Com pot aquesta gent refusar tant la violència, ni que sigui fictícia, i la tensió dramàtica que no volen ni jugar al parxís? Penso que potser de la violència autèntica no se’n treu gaire de bo, sobretot si no és defensiva, però a vegades és millor desfogar una mica el sentiment de dinamisme amb una partida i una mica de diversió... aquest poble gairebé sembla una mica propi de mòmies...

En això que veig passar un pare amb un nen, agafats de la mà (segons em van dir, eren pare i fill) i li vaig preguntar que per què portava el nen tota l’estona de la mà, i ell va dir:

- Als nens se’ls ha de mantenir controlats tota l’estona; res de llibertat; res de decisions pròpies. Aquí, el bon déu ens nodreix i ens aprecia però ens ensenya un sol camí correcte... Ni tant sols admetem la llibertat d’expressió més enllà d’allò que és necessari en complir les obligacions. Som la ciutat perfecta: vivim, pensem, obeïm, fem el que hem de fer, no tenim cap gran aspiració i ens sentim segurs que el bon déu ens protegeix.

Em vaig quedar totalment palplantat. Era com una ciutat d’autòmats. El seu tipus de bondat era com un estat perfecte però sense cap mena de llibertat ni possibilitat de rebel·lió; no pensaven en ells mateixos, només en déu.

Se’m va ocórrer que havia vist altres ciutats cristianes al llarg de la meva vida, però mai fins aquest extrem. Tenen tanta por del més mínim enfrontament els uns contra els altres que ni juguen a determinats jocs de cartes. I els somriures d’aquesta gent... uns somriures immòbils, estranys, gairebé com pintats en la cara en comptes de reals.

Vaig pensar que una ciutat així, sense emoció dramàtica, sense conflicte en absolut, amb submissió extrema, que es fan aparentar a sí mateixos de ser feliços en nom de déu... Una ciutat així em desagradava, em semblava horrible. Sobretot, essent jo un home mig boig amb ganes de divertir-me molt... Digueu-me potser un buscabregues, però tanta serenitat, tanta pretesa perfecció no em val, en tot cas, per a mi, un amant de la vida mig bohèmia.

Així doncs, amb decisió, vaig revisar la motxilla perquè no hi quedés res perdut i, en pocs minuts, ja havia sortit de la ciutat. Deu minuts després vaig escoltar com crits i com una persona potser de poca edat que semblava córrer com si la perseguís el mateix dimoni.

Em vaig amagar rere uns arbres i uns matolls i vaig veure una adolescent, potser d’uns disset o divuit anys, amb els vestits estripats que fugia corrents de Nasrim i d’una multitud que, ells a pas tranquil però ferm, la seguien arreu on anés. La multitud semblava formada per gent de Nasrim (alguns d’ells els reconeixia Obashim) i tenien una mirada com la d’un mort vivent i amb odi. ¿Què se suposa que havia fet de dolent aquesta pobra noia? ¿Així tracta la aparent ciutat autodescrita com a perfecta les seves adolescentes, amb aquesta aversió? ¿Aquesta era la forma de tractar la ciutat als qui transgredeixen les seves normes i costums? ¿Aquesta era la forma que tenien de tenir-li devoció al bon déu?

Sigui com sigui, o això sentia jo, ja que, malgrat ser una mica embolicatroques i amant de la gresca també tenia bon cor, em sentia obligat a ajudar a aquesta bufona xiqueta, malgrat que no sabia ni quin suposat delicte havia comès. Intentant fer el mínim de soroll, mogut entre les ombres, em vaig posar al lloc on gairebé segur que passaria la xiqueta mentre corria allunyant-se com podia de la multitud, que proferia crits de disgust mentre la seguia, pas a pas, convençuda que de tota manera l’atraparia més tard o més d’hora. Quan va passar tocant a mi la noia, jo li vaig estirar el braç i la vaig arrossegar ràpidament a l’ombra. Ella va semblar molt sorpresa (era el primer cop que em veia en sa vida, al capdavall) i em va començar a dir, sense veu de disgust, que “¿tu qui ets per a...?” però jo sense fer-li cas la vaig anar arrossegant per la foscor, fins que, miracles de la casualitat, acompanyat per la meva nova coneguda, vaig veure dos barrils abandonats per qui sap qui en l’ombra. ¡¡Esperava que no hi hagués serps a dintre dels barrils!! Però, després d’obrir un d’ells, vaig veure que estava buit. En un tres i no res, la meva nova coneguda i jo estàvem dintre dels barrils, amb la tapa dels barrils posada, mentre sentia, però de lluny, els crits de Nasrim. Vaig decidir esperar i posar-me en mans del destí; però afortunadament el destí va ser bo amb mi aquesta vegada i, al cap de al voltant de tres hores, els crits havien desaparegut; els ciutadans de Nasrim s’havien donat per vençuts i havien tornat a la seva casa o a on fos que anessin ara. Sentia ràbia només de pensar el que li podrien haver fet a aquesta pobra noia si jo no l’hagués socorregut. ¿I això rep el nom de “ciutat perfecta”?

No volent pensar en res més, vaig obrir la tapa de la meva nova coneguda i li vaig dir que no tingués por, que estàvem prou lluny de Nasrim com perquè no ens veiessin. Li vaig preguntar el seu nom.

- Misaki – va dir ella. – Em dic Misaki. ¿Qui ets tu, que m’has salvat la vida de mans d’ells?

- Em dic Obashim – li vaig dir serenament. Li vaig allargar la meva mà; ella, després d’uns segons de dubte, me la va encaixar. Jo li vaig preguntar: - ¿Què ha passat, que la gent et perseguia tant ferotgement?

- Oh – va dir la Misaki, - mira, jo vivia amb mons pares, quan de sobte em varen dir que em casaria amb un home lleig i babau, però ric, que subornaria mons pares quan ens haguéssim casat. Jo vaig dir que m’hi negava, i vaig posar cara enfadada, i ma mare em va dir: “¿Com pots posar mala cara, com pots no somriure? Déu nostro senyor ens proveeix de tot el que imperativament necessitem. ¿Què significa aquest acte de rebel·lia? ¡¡Ja ho crec que et casaràs amb aquest home, si no de bona gana per la força!!”. M’horroritzava que ma mare pensés i parlés així... En aquell moment, jo em vaig fixar una mica més en la noia: era baixeta però guapa, de pèl curt, de culet maquet i, bé, té pits, ¡però quins pits!, de tamany descomunal, molt gran. No m'estranyava que aquell home vell se la mirés amb desig... potser jo mateix començava a...

La Misaki continuava la seva història:

- La meva mare ho anava explicant a tots els seus veïns, fins i tot als qui no tenien moltes ganes de saber-ho. I vaig anar fugint d’ells, però es varen reunir força habitants de Nasrim i anaven clarament en la meva contra. ¿Aquesta és la seva fe extrema? ¿Això fan amb els qui en discrepen?

No puc saber si la Misaki es va adonar que jo la mirava mig constantment els seus generosos pits.

- ¿I ara què faràs, Misaki? – Li vaig preguntar.

- Ara no hi ha lloc per a mi en Nasrim, potser mai més. I no sé on anar. ¡¡Ah!! Si pogués acompanyar-te...

- És que, maca, potser em tocarà córrer alguns perills...

- ¿I què? – va dir ella; potser, com a dona, no era forta de musculatura, però en tot cas era valenta. – Si som dos serem més forts. Deixa’m venir amb tu!!

No va necessitar fer-se insistir més. Ara la Misaki era la meva companya d’aventures i, potser, algun dia seria la meva núvia i muller... tot havia de veure’s, calia anar provant a poc a poc...

Obashim i Misaki (2): “¿És que tu només m’estimes per les meves tetes?”.

Obashim, l’home qualificat de boig i la seva nova companya d’aventures, la dona d’enormes pits Misaki, ja feia hores que ja estaven quilòmetres lluny de la ciutat descrita com a perfecta de Nasrim (per a més detalls, us recomano la lectura del text anterior si encara no us l’heu llegit). Ara compartien el poc menjar i el poc beure que tenia l’home de la diguem-ne parella d’aventurers mentre esperaven trobar una ciutat més acollidora almenys per a ells. Mentrestant…

Ja s’havia fet de nit i, la Misaki, és clar perquè a dures penes coneixia Obashim i no sabia encara si se’n podia fiar, va escollir dormir separada d’ell, desitjant-li bona nit. De totes maneres, la Misaki, tot i que trobava que Obashim li queia simpàtic i que tenia un cert atractiu físic, es fixava que ell li mirava mig sovint amb desig els seus pits enormes. Se sentia incòmode la noia perquè tenia la sensació que potser li mirava les seves enormes tetes massa sovint (en tot cas, no es podia negar que almenys se les mirava de tant en tant). És bastant natural que a una dona no li agradi que la mirin només com a objecte de desig, com si no fós un ésser, femení o no, amb la seva dignitat, la seva simpatia i la seva intel·ligència, entre d’altres aspectes en tot cas no-eròtics d’ella mateixa. ¿Obashim era simpàtic per si mateix o només era un home (com ho havien estat, en tot cas, d’altres en la seva vida anterior) que desitjava seduir la noia per a tenir els seus pits “a la seva disposició”? ¿Podia confiar en aquest home?

Dos dies després d’haver abandonat Nasrim, la noia decidí preguntar coses a Obashim per veure com anaven les seves simpaties (encara que fós només pel seu bust femení, però ella volia saber la realitat de totes maneres); li preguntà:

- Obashim – li va dir la Misaki.

- Sí, maca? – li va respondre l’home amb fama potser falsa de boig.

- ¿Tu creus que jo soc bonica?

- Molt – però no va poder resistir en dir-ho una mirada ràpida als seus pits, cosa que ella va notar – sí, molt bonica.

- És clar que sí, només perquè tinc uns pits de gran tamany, ¿no? – va replicar Misaki.

- Dona, no t’ofenguis, però jo soc un home i tinc… atraccions. Però també m’agrada de tu el teu pentinat, el teu, ehem, culet, la teva figura bonica… i a part, en lo psicològic, trobo que ets una dona valenta i simpàtica. I més coses…

- Ja – digué la Misaki amb desgana – però tens present d’algun dia que fem l’amor apassionadament i puguis fruir dels meus pits.

L’Obashim ja començava a sentir-se una mica molest.

- ¿És que potser t’avergonyeixes de les teves tetes, carinyo meu? Doncs sàpigues que penso que les teves tetes són magnífiques, encara que et costin algun inconvenient, i que no n’has de sentir pena...

La Misaki no va dir res durant una estona i es va rascar els ulls com si anés a plorar.

- Menteixes… ets com els altres… com la majoria… has acceptat que t’acompanyi en les teves aventures per a aprofitar-te de mi… no veus en mi sinó uns pits atractius en una dona crèdula… Ho hauria d’haver vist abans… ¿Tinc jo la culpa de tenir els pits de gran tamany? És com si tots els homes fóssiu iguals davant les dones com jo. No sé… Jo… jo…

I, sentint molta vergonya de si mateixa, amb o sense un motiu lògic, comença a córrer, allunyant-se a tota velocitat d’Obashim, sense ni molestar-se en recollir cap part de l’equipatge. Obashim, en veure això, intentant no semblar que l’estigués assetjant ell a ella, va córrer perseguint-la, pensant que no podia deixar-la fugir, que ja s’ocuparia més endavant de l’equipatge, i preguntant-se a si mateix si no començava a estimar-la de veritat, sense oblidar el seu atractiu eròtic “davanter” però tenint també present altres encants fisiològics i psicològics, encara que els pits d’ella els considerava d’un encant molt especial.

Encara que la Misaki corria com si la perseguís el mateix dimoni, l’Obashim era més fort i alt i ja es notava que l’enganxaria en pocs segons, però només subjectant-la suaument per un braç; però abans que això passés, es va sentir un udol ferotge a poca distància…

Una bèstia temible aparegué de darrere d’uns matolls. De la seva boca bavejava saliva. Semblava famolenca i disposada a tot. Mirava fixament a la Misaki…

- És un llop, sens dubte!! – va dir Obashim. – Espera’m un moment que vingui, Misaki!! – I l’aventurer va agafar una branca punteguda que li servís com a defensa i contraatac.

- ¡¡No, Obashim, no em defensis!! És millor que la bèstia em devori i que tu puguis escapar!! Així, almenys, serviré d’alguna cosa, sense ser contínuament un espectacle ambulant amb tetes grosses!! Fuig de seguida i deixa’m morir en pau!!

Però l’Obashim, sentint compassió sincera per la pobra noia, i pensant que la defensaria encara que no li agradés a ella ser defensada, no es va ni repensar en la proposta diguem-ne de rendició de la Misaki. El llop grunyia i es preparava per a saltar. No hi havia temps per a perdre; cada segon comptava.

En quatre passos, l’Obashim va arribar a on era la Misaki i, en pocs passos de distància, el llop. Esperant que li perdonés que fós una mica brusc l’Obashim, per a protegir-la, li va donar una forta empenta i una traveta que la van fer caure de cop i volta a terra; la Misaki no es va fer a dures penes mal amb la caiguda. I aleshores…

Aleshores el llop saltà cap a Obashim, amb les mandíbules mig obertes, però Obashim, que tenia algun mínim coneixement de lluita, i forts reflexos, va esquivar el llop i, alhora, amb una mica de bona sort, li va clavar la punta de l’arma improvisada de la branca pit endins i al fons del cor de la mala bèstia. Aquesta va morir d’un crit de dolor intens, fins i tot abans de poder tornar a tocar el terra. Ja no calia patir per ell…

La Misaki, alarmada, ho havia vist tot. I aleshores sentí una sensació estranya… però sentia que havia de fer-ho. Aviat sabrem el què…

La noia es va apropar a l’Obashim amb cara pasmada de la sorpresa i li digué:

- M’has… m’has salvat!! Has matat a la bèstia ferotge que m’amenaçava!!

- Ens amenaçava als dos – va respondre tranquil·lament Obashim. – Ara hauríem de…

- Encara falta més d’una hora perquè es faci fosc  - digué la Misaki serenament mentre s’anava descordant tranquil·lament els botons de la camisa.

- ¿Què fas, guapa? ¿Què t’estàs despullant?

- Tu calla i deixa’m fer, guapo – va dir ella. – Et donaré una recompensa que pocs homes han tingut, i encara menys de bona gana. – En menys d’un minut, la jove s’havia descordat i tret completament la camisa, deixant-la caure a terra. En poques paraules, estava completament despullada de cintura cap amunt.

I estava mirant directament a l’Obashim, sense mostrar gens de por, amb els seus dos enormes pits a l’aire, sense que els tapessin ni tan sols les mans.

“No m’ho puc creure. És cert que no soc pas verge, però tot i això veure aquesta… meravella m’impressiona. Té els pits enormes i alçats, i gens fofos ni amb arrugues. I els mugrons són bastant grans i ben bonics.”. Si no fós perquè l’Obashim es creia un cavaller, saltaria sobtadament sobre la Misaki i l’ompliria de petons; però creia que encara no havia arribat l’ocasió per a això… La Misaki va afegir:

- No cal – va dir la Misaki – ni que et pregunti si t’agraden els meus pits, perquè t’ho veig en la mirada, i perdona si et puc semblar brusca. Però prefereixo que anem a poc a poc. Si m’has salvat del llop, deu ser perquè no veus en mi només les tetes… i perquè almenys tu ets un bon company. Algun dia em trauré els pantalons i podràs veure la resta… però no avui, maco. Però ara tenim altres problemes. Deixa'm que em torni a vestir i anem a buscar alguna ciutat on passar la nit i veure-hi si podem trobar alguna feina laboral temporal.

Dit i fet. Dos minuts després, la Misaki ja estava totalment vestida, i ja se sentia tranquil·litzada davant del seu company d’aventures. Sabia que ell la respectava, malgrat tenir sentiments masculins eròtics. I no es penedia d’haver-li ensenyat les tetes; era el mínim que podia fer després d’haver-li salvat la vida. Però també sentia una espècie de por: ¿començava a estimar massa a l’home aventurer?, ¿i si algun dia es convertís en la seva núvia i, després, esposa? ¿Què havia de fer? Però creia que ja havia fet prou aventures per ara. De moment almenys, era l’hora de continuar...

Menys d’un quart d’hora després, Misaki i Obashim havien recollit les provisions i la resta de l’equip i varen seguir muntanya avall, intercanviant-se de tant en tant algun somriure.

Obashim i Misaki (3): Les dues Misakis.

Narradora protagonista: la Misaki. Observació: els qui hàgiu llegit els còmics de “Yura i Makoto” ja coneixereu més aquestes situacions que aviat, suposo, llegireu.

Jo (la Misaki), i el meu estimat amic Obashim anàvem camí avall per buscar un poble on ens poguéssim resguardar i aconseguir algun aliment, ni que fós fent alguna mena de treball. Vaig veure unes columnes de fum no massa lluny: indubtablement, un poblat. Ho vaig dir a Obashim i vàrem decidir apropar-nos-hi. Però de sobte, vaig començar a sentir un mareig cada cop més fort... tot em donava voltes... em vaig agenollar, ja no tenia forces per a mantenir-me dreta, queia de genolls...

L’Obashim va córrer on era jo, i em va preguntar si em trobava bé. Jo li vaig dir que no, que cada cop em sentia pitjor. Em va dir que no em podia deixar sola si em desmaiava, i que m’estirés fins que sentís més benestar. Però ni estirant-me em sentia millor... Veia la cara d’Obashim mentre em mirava preocupat. Perdia el món de vista...

Vaig recuperar la consciència només en certa manera... era com en un somni, més ben dit un estrany somni. Sentia que em seguia dient Misaki. Però no Misaki Aurora, com era el meu nom real. Si no Misaki Manaka. Una noia bastant similar a mi, tot i que amb robes estranyes, igualment amb pits enormes. Crec que ja sabia el que em passava: tenia un somni com a telepàtic, en el que revivia situacions viscudes per una altra persona. Però volia continuar amb el somni, ja que sentia més curiositat que no pas por...

El context el que vivia la Misaki, vull dir, la Manaka, era com a futurista, almenys dintre del que jo entendria com a futurista: les llums, els mobles, aquests aparells curiosos anomenats ordinadors... tot molt curiós.

El que no em semblava curiós, ni de molt, és que la tal altra Misaki tenia pits enormes, com jo, i molta gent li feia conya; fins i tot la seva nova amiga Miyuki, que la respectava, li feia mirades respectuoses però massa visibles als seus pits.

Després em veig en una altra situació de la Manaka: en un ascensor, em topo amb un home, qui més tard sabré que es diu Makoto, qui m’impressiona per la seva bona fe. Jo veia, com de lluny, però percebent els pensaments de la M.Manaka, que es va enamorar d’ell fins quan va veure que estava casat; ella estava molt afligida, però els seus sentiments pel Makoto no disminuïen...

La següent escena va ser més dramàtica: en un hotel, per fer un acte turístic, estant ella i el Makoto al mateix pis, per causa d’un terratrèmol, l’altra Misaki es va espantar moltíssim i es va apegar amb el Makoto qui casualment estava en la dutxa rentant-se; els seus genitals, el masculí i el femení, s’apegaren entre ells, ¡¡i la Manaka es va oferir a fer l’amor amb ell si ell volia!! La situació va durar uns pocs minuts, el terratrèmol va cessar, el Makoto li va fer una abraçada desesperada a la Manaka... i qui sap fins on hauria durat la situació si la Miyuki, casualitats del destí, no els hagués interromput a temps, despullats amb la dutxa encesa i pegadets l’un a l’altre. Però el Makoto seguia preferint la seva dona malgrat aquesta relliscada...

En una altra escena veig a la Manaka com xerra amb la seva germana, una tal Kotone, una dona hàbil en l’amor però poc escrupolosa. Un cop el Makoto surt de la feina, la Manaka desconfia i espia a l’home del seu tràgic amor; quan veu que la seva germana, amb mentides dissimulades, gairebé besa en la boca a l’home adorat per ella, li pega una forta bufetada a la galta de sa germana mentre li diu: “T’has passat!!”. Més tard, la seva germana diu que ara la veu diferent i que aconseguirà lligar algun dia “per la força que té” i li va demanar que “no es posés a plorar tan fàcilment”. Jo, que veia aquesta situació, em sentia molt identificat amb el cas de la Manaka, i jo, l’Aurora, de bona gana l’hauria ajudat. Jo creia que els germans havien d’ajudar-se i estimar-se; ho creia encara que no pogués ja ni confiar en ma mare, habitant de Nasrim.

Vaig veure una altra escena en què la Misaki, veient una desconeguda per a ella, la qual es deia Ichi-you, demanava per parlar amb el Makoto, ella va sentir una espècie d’enveja, i es preguntava (era normal fer-se aquest dubte) de fins a quin punt ella, la per a ella nou-vinguda, tenia realment importància per al Makoto. No el veia moltes vegades; era la conserge i el veia travessar el passadís i es deien alguna coseta de tant en tant, però poc més. I cada dia pensava en ell... Pobra noia, enamorada de l’home improbable, gairebé podríem dir que de l’home impossible.

Potser quedaven més escenes de la Misaki per veure en somnis, però sentia que a poc a poc tornava a la realitat, que el somni telepàtic anava disminuint i desapareixent...

De fet, el que més vaig sentir en retornar a la realitat (o, almenys, a la meva realitat en l’univers on és Nasrim) són els llavis d’Obashim besant-me a la boca i els seus dits pressionant-me els pits en la zona on respiro. En altres paraules, indubtablement m’estava fent el boca-a-boca per a reanimar-me o, almenys, perquè no em fallés la respiració i no em morís.

-           Gràcies a tots els déus, estàs viva!! Oh, Misaki... tant poc de temps que fa que et conec i ja ets essencial en la meva vida mateixa!! Si et passés alguna cosa, jo...

Però l’Obashim va callar inesperadament perquè li vaig besar en la boca de sobte. Així vàrem passar uns minuts petonejant-nos. Si encara no érem nuvis, almenys ja érem amics especials, perquè jo no volia ser cap, com en diria la Manaka, una follaamiga o amiga per a sexe. A més, i ho pensava sense cap espavent de superioritat, la Manaka, pobreta amb mala sort, no podia estar amb l’home que estimava però jo, l’Aurora, sí. Però de sobte uns crits llunyans ens varen interrompre la sessió de petonets…

Algú cridava des de la distància, demanant auxili. Tot i les meves recomanacions de prudència, l’Obashim va agafar la seva llança improvisada i va córrer cap on venien els crits mentre jo, que no podia córrer massa en part pels meus pits enormes, el vaig seguir tot lo ràpid que podia. Aviat vàrem sentir els crits amb més claredat... i qui els feia...

Vaig veure, després d’una estona de córrer, una dona de pits enormes i molt similars als meus que corria perpendicularment a mi, mentre uns joves desvergonyits li tiraven pedres i se’n burlaven; li deien, mentre a mi em bullia la sang, ni que fós només perquè a qui perseguien era una dona com jo, li deien el següent:

-           No intentis fugir, bruixa!! T’apedregarem tant com voldrem i després et matarem!!

-           No soc cap bruixa!! Els meus pits enormes són inhabituals, d'acord, però no posseeixo ningun poder màgic!!

-           Excuses – li deien els pocavergonyes; - tens el mal dins teu i te’l prendrem!!

L’Obashim apretava amb força la llança de fusta i jo ja sabia que, digués el que digués, intervindria. Potser era un home sol, però era valent i fort. I va intervenir. Va plantar-se entre la noia assetjada i els seus perseguidors (que no eren més de tres o quatre), llança en mà, i va dir:

-           Aquesta noia és la meva protegida. Deixeu-la en pau o soc capaç de travessar-vos amb la meva llança ara mateix; ¡¡vinga, aire!!

-           Aquesta no és la teva lluita – li digué un dels nois.

-           Si amenaceu a una innocent, féu meva aquesta lluita. ¡¡Marxeu!!

Els nois es miraren entre ells no sabent què fer. Però aviat varen marxar, tranquil·lament però mirant amb odi a Obashim vàries vegades. No notaren, o això suposo, com Obashim sospirava d’alleujament. Suposo que no les tenia totes malgrat la seva aparença de valent. Quin home... Però aviat vaig apropar-me a la noia perseguida pels pocavergonyes supersticiosos. Era... la coneixia pel somni telepàtic... ¡¡era la Misaki Manaka, la dona dels seus somnis mig reals!! Però la Manaka vivia en el futur... ¿Com és que ara estava en el present meu, o sigui, una mena d’era menys avançada en tecnologia?

En aquest moment, l’Obashim va preguntar:

-           ¡¡Misaki!! ¿Estàs bé?

-           (Jo i l'altra Misaki, gairebé alhora): - Sí, estic bé!!

-           Però – va dir la Manaka, - ¿tu també et dius Misaki? Quina casualitat.

-           Jo soc la Misaki Aurora.

-           Doncs jo soc la Misaki...

-           Sí, ets la Misaki Manaka, ho sé.

-           ¿Com saps el meu cognom?

-           T’he vist en un somni que... ehem, Obashim, ¿t’importaria deixar-nos soles uns quinze minuts, només, perquè parli amb la Manaka? Després t’informaré de les conclusions a què arribem.

L’Obashim va accedir a les meves peticions. Es va asseure d’un bon tros lluny, però des del qual era evident que, si no cridàvem molt l’atenció, ell no ens podria sentir.

Li vaig explicar al meu alter-ego tot lo relatiu al somni que vaig tenir sobre ella. I li vaig preguntar que què feia en el nostre temps. L’altra Misaki va donar-me un vot de fe i em va contar què li va passar: feia deu minuts que s’havia acabat la seva jornada laboral i caminava rumb a casa quan de sobte va anar perdent a poc a poc els sentits, mentre que la realitat s’anava deformant de mica en mica... quan es va despertar, es va trobar aquí en el passat respecte a ella; es va apropar a uns llenyataires que, en veure-la amb els seus pits gairebé descomunals, la van prendre per una bruixa o un enviat del diable pels seus pits mateixos. Ella va córrer mentre uns quants adolescents li tiraven pedres ¡¡i amenaçaven d'acabar matant-la!! Per sort per a ella, un bon home (aviat va saber que era l’Obashim) la va salvar i... ja sabia la resta.

Me l’escoltava atentament. Suposadament, la Misaki havia estat subjecte passiu del qual alguns anomenen distorsió temporal... una ruptura en l'espaitemps, una cosa de la qual jo en sabia alguna cosa, si bé jo no era un expert en màgia, però en sabia alguns esborranys.

-           Bé, - vaig dir jo, quan ja havíem dit tots els pros i contres - ¿I ara què faràs, Misaki?

-           No sé ni on anar. Això és com un món nou per a mi. ¡¡Ah, bona dona, bon home!! ¿No us podria acompanyar als dos?

-           Bé, Misaki, vull dir que... potser correrem alguns perills.

-           Precisament per això. Essent tres encara serem més forts. Si us plau, ajudeu-me. ¡¡No sé com, però intentaré incondicionalment ajudar-vos, ni que sigui almenys rentant la roba!!

Vaig dir a la Manaka que m’esperés, i vaig parlar a soles amb l’Obashim per veure si havíem de deixar-la unir a nosaltres o havíem de deixar-la plantada. No van passar ni tres minuts que vàrem arribar a una conclusió unànime: deixaríem, almenys per ara, que l’altra Misaki s’unís a nosaltres. Ella es va posar contenta quan la vàrem informar de la conclusió.

Però em vaig posar, suposo, una mica gelosa en veure com l’Obashim, ¡¡també li mirava les tetes enormes a ella!! Així i tot ja sabia que era un bon home digne del meu amor. I a més, quines coincidències, l’altra Misaki era molt semblant a mi: rondava els divuit anys, pel curt, pits enormes, culet maqueto, baixeta... no és que sembléssim germanes bessones ni molt menys, però els nostres físics i el nostre caràcter psicològic tenien molts paral·lelismes.

Així doncs, al cap de mitja hora, jo, l’altra “tetorrona” i el bon home ens dirigíem rumb al poblet. Però alguna cosa em xiuxiuejava que encara ens quedaven més aventures...

Obashim i Misaki (4): Un misteriós personatge apareix en escena.

Narrador omniscient.

L’Obashim i les dues Misaki s’apropen al vigilant del poblet esperant informació i ajuda. El guàrdia, armat amb una llança i un escut, mira distretament a una altra direcció, però quan Obashim li fa un crit d’atenció, es gira cap als tres aventurers i diu:

-      Alto!! Qui va?

Aleshores es fixa més en les dones i diu:

-      Vaja, no sé qui sou, senyor, però teniu dues amigues amb un bon parell de motius.

-      Realment – li murmura la Misaki Manaka a l’altre Misaki, - no sabria dir si tenir dos pits gegantescs és un do o una maledicció.

-      Penso com tu – li murmura la Misaki Aurora.

-      Digueu-me – diu ben clar el soldat a Obashim – què voleu del poble on sembleu dirigir-vos.

-      Busquem un lloc on dormir i alguna feineta retribuïda que ens faci mantenir-nos un temps – li respon Obashim.

-      Bé, acompanyeu-me al poblat i al post de treball i miraré quina feina us puc donar als tres.

La Misaki Manaka s’aproxima al soldat i li diu:

-      Gràcies, crec que sou un bon home, jo… - però aleshores en respirar els seus pits fan pressió i un dels botons de la camisa de la dona de pits enormes surt disparat cap enfora per l’aire i gairebé li dona a un ull del guardià. Pel cantó on era el botó s’obre una mica la camisa i se li veu la “ranura entretetes” a la joveneta.

-      Oh, perdoni!! – diu la Manaka. – A vegades em passen aquests incidents amb les camises. Dec semblar ridícula.

El guardià dona una ullada detinguda a l’"entretetes” d’aquesta Misaki i li diu:

-      No té cap importància, dona. Però oblidem-nos-en. Vinga, anem al post de treball a buscar alguna feina.

No triguen ni tres quarts d’hora en arribar al post de treball. El guardià parla uns deu minuts amb un home que manega un seguit de llibres, l’home consulta un llibre durant prop de deu minuts i diu:

-      Crec que l’home, si no m’equivoco es diu Obashim segons m’heu dit, podria treballar un parell de mesos com a soldat del nostre petit castell. Quant a les dones, per a una hi ha una vacant de majordom en l’hostal i per l’altra podria treballar de ballarina exòtica. No hi ha més vacants per ara. – Mira a les dues Misakis, primer a l’Aurora i després a la Manaka. - ¿Què us estimeu més?

La Manaka pensa uns segons i diu:

-      Vull treure’m la por a tenir pits grans, si no se m’obliga a despullar-me. Al cap i a la fi, els pits grans, encara que tinguessin el triple d’inconvenients, són una part de mi i de la meva personalitat. Vull ser ballarina exòtica i vull que la meva amiga faci de majordom femení. ¿Què me’n dius, Aurora?

Les dues dones en parlen com uns dos minuts. Però al final tot queda decidit. La Manaka treballarà com a ballarina exòtica i l’Aurora serà una majordoma, mentre que l’Obashim, de bona gana, serà soldat del castell. En les hores lliures ja procurarien sopar els tres junts. I així entraven en una certa estabilitat… almenys per ara…

Durant dos dies, no hi hagué més o menys no gaires novetats. La Manaka s’havia vestit com una ballarina exòtica, amb la forma dels pits ben visible, i les cames rodanxones a l’aire mentre actuava en el local: l’únic del poble, però respectable i amb una educació estricta. No va trigar moltes hores la Manaka en aprendre a ser una bona ballarina. Pels seus pits de gran tamany i per altres encants físics seus i per com ballava, els homes del local la corejaven.

-      Bé, Misaki!! – li deia més d’un. – Ets la més bella.

Però aviat sorgirien novetats inquietants…

Mentre passaven els fets, un carromat d’algú que, només cal veure els adorns del carromat i els dos soldats que hi feien guàrdia dins el mateix, era algú que anava ben ric de diners, i tenia una mirada un tant freda. Alguna cosa semblava inquietant en ell… En tot cas, tenia alguna preocupació en ment, com es podia deduir en com mirava amb visible nerviosisme els detalls del camí i en com es mossegava contínuament les ungles malgrat intentar contenir-se. El carromat s’aproximava al poble…

Finalment, el carromat arribà al poble i l’home baixà del mateix i, acompanyat pels seus dos soldats, s’apropà a l’hostal i veié com d’aquest, com a la nova majordoma, en sortí una dona que tots ja coneixem: la Misaki Aurora.

-      Benvinguts. ¿Us puc servir en alguna cosa?

L’home es quedà mirant l’Aurora com si fós l’única dona del món. Es va enamorar d’ella a primera vista. Ni ho sospitava que passaria això, i menys ara mateix. L’home (es deia Serafí) es va fixar en els atractius eròtics de la majordoma, especialment en els pits particulars d’ella, i pensava que potser seria la dona més apta entre moltes per a satisfer les seves… particulars necessitats.

L’home s’apropà a pas molt decidit a la M. Aurora i li digué tranquil·lament:

-      Gràcies per la benvinguda. ¿Qui ets, preciositat?

L’Aurora s’inquietà una mica i li digué:

-      Soc la recent majordoma de l’hostal. ¿I… i vos qui sou?

-      Soc el rei de la gran ciutat de Yorosham.

La noia, que seguia inquieta, li preguntà:

-      Espero que Yorosham no sigui una ciutat de costums tant… rígides i d’obediència estricta com Nasrim, la ciutat que ha estat anomenada com a perfecta.

-      No, no, ni de bon tros, som una ciutat molt més normal. Per cert, ¿com et dius?

-      Misaki Aurora, per servir-lo.

En aquest moment, sense ser advertit per cap dels dos, l’Obashim, aparegut per casualitat per darrere d’una cantonada, veié com la Misaki parlava amb un desconegut i decidí escoltar la conversa procurant no fer-se notar. La conversa seguia el seu curs.

-      Jo em dic Serafí, rei de Yorosham, solter. He vingut a aquest petit poblat a arreglar un parell d’assumptes i… ben pensat… voldria que tu vinguessis amb mi a palau quan acabés aquests assumptes.

-      ¿I què farem nosaltres dos quan arribem al seu palau?

-      Ho veuràs quan hi arribem.

-      No m’ho pots dir ara mateix? – la Misaki s’inquietava. No passa cada dia que es parla amb un rei…

-      Sí que podria dir-t’ho ara mateix, valdrà més la pena que ho vegis pel teu compte. Però no corre molta pressa. Em quedaré en el poblat fins demà a l’hora de dinar. Espero que demà em diràs si et vens amb mi al meu palau o si et quedes on estàs.

La Misaki es rasca la barbeta pensativa. Al cap d’uns segons, reacciona.

-      D’acord. Espera’m demà a les dues del migdia per a recollir la meva aprovació (o denegació) a acompanyar-te a palau. En tot cas, m’enduré uns diners per si un cop a palau de totes maneres no m’interessa i vull tornar en carruatge sola.

-      Com vulguis, bella dama.

La Misaki ajudà a l’home a transportar l’equipatge a l’habitació (la més cara de totes les de l’hostal) i se n’anà a la casa que compartien ella, l’altra Misaki i l’Obashim temporalment. Allà es trobà amb la Manaka, que estava tapada amb una tovallola perquè just ara s’estava banyant.

-      Hola, benvinguda Aurora. ¿Com est...? ¿Per què fas aquesta cara?

I ella li explicà la trobada amb el rei i la seva invitació a anar amb ell a la cort per un temps indefinit.

La Manaka ho escoltava atentament.

-      Bé, al capdavall no és tan dolent. No veig perquè aquest rei hagi de ser una mala persona.

-      Hauries d’haver vist com em mirava… Com un tauró a punt de menjar-se un peix especialment saborós…

-      Penso – i la Manaka li parlava amb respecte – que tens massa imaginació. Potser només és un home que vol simpatitzar amb tu i tenir la teva companyia unes hores.

-      Podria ser, però… ¿I si vol simpatitzar massa amb mi?

En aquest moment algú feu girar la clau al pany. Era l’Obashim. Li explicà a l’Aurora que havia sentit la part essencial de la conversa amb el rei, i li feu saber les seves inquietuds.

-      Tu ets lliure d’anar amb el rei si vols, però sigues prudent. Jo no vull que et passi res dolent, amiga meva. Si acabes per no voler el que el rei vol, potser ell faria que… Ja m’entens. Però et deixaré decidir a tu. ¿Et sembla bé, Manaka?

-      Sí – respongué la Manaka. – Ara ves a la teva habitació i pensa tant de temps com et calgui què faràs al respecte.

Dit i fet. La Misaki Aurora se n’anà a l’habitació i rumià els pros i contres d’anar amb el rei a la seva capital. Finalment, prengué una decisió: amb prudència, però sí que hi aniria. Ho va dir amb el seu company i companya d’aventures i li varen desitjar molta sort.

Aquesta nit la Misaki va tenir malsons misteriosos i més o menys indefinits… ¿Eren només el resultat d’un cert nerviosisme?

Després, ja eren les vuit del matí. Va anar a l’hostal i va arribar a un acord amb el rei per a acompanyar-lo. Es prendria uns pocs dies d’afers propis respecte a la seva feina de l’hostal (el rei va pagar una indemnització generosa per tal d’aconseguir aquest favor rarament concedit a un empleat o empleada). Ella s’acomiadà dels seus companys i, amb una barreja de curiositat i de desconfiança, quan finalment arribaren les dues del migdia, ella i el rei prengueren un dinar suculent i de luxe i marxaren amb el carromat rumb a Yorosham.

El viatge durà al voltant de dues hores, i la Misaki Aurora, malgrat que el rei constantment volia anar parlant amb ella, ella li insistia que volia pensar en silenci. Al final, el rei, sospirant, es callà.

La ciutat de Yorosham era immensa i rica, encara més que Nasrim (la ciutat “perfecta”) i en una hora i mitja ja eren al palau. Els criats donaren la benvinguda al rei i a la seva acompanyant. El palau tenia res menys que tres plantes; el rei i la dona aventurera pujaren a la segona, que era on tenia el rei el seu dormitori i habitacions personals. Finalment, els dos entraren en el seu dormitori, de tamany gran, ben decorat.

-      Bé, ja hem arribat – digué el rei Serafí sense cap rastre d’ironia en la seva veu. – Si vols et deixo sola i ajudada pels meus criats per una hora perquè descansis del viatge i després parlarem.

Malgrat que la Misaki estava realment cansada del viatge, no tenia ganes de descansar, de manera que li digué al rei:

-      Majestat, no em ve de gust descansar. Digueu-me el que heu de dir-me ara mateix i no perdem més el temps.

-      Bé, ja que ho vols, anem al gra. Vull casar-me amb tu. Vull tenir fills amb tu. M'agradaria que compartíssim una vida junts.

La cara de sorpresa de la Misaki era ben visible.

-      Però si jo no soc membre de cap família reial.

-      ¿I què? Aquí a Yorosham no tenim mal vist que el rei es pugui casar amb una, per dir-ho sense voler ofendre, plebea, dona simple.

-      Ja. I millor si és una plebea de pits molt atractius.

El rei no s’emmudí ni un segon en contestar:

-      ¿Què té de dolent que, en el llit, un home gaudeixi de les virtuts eròtiques de la seva esposa? He tingut altres núvies, però, malgrat tenir elles certes virtuts, en el llit no m’han satisfet massa. Si tu hi posaves voluntat i entrega, amb les… virtuts de la teva davantera segur que em sentiria satisfet. I pensa en el que rebries a canvi: una vida còmoda, riqueses, diners, criats disposats a servir-te, un sostre permanent, menjars saborosos i un marit fidel. Perquè jo soc un monògam i mai canvio de parella sense trencar amb l’anterior, i amb tu em fa la sensació que estaria més que satisfet tota la vida. Bé, crec que he dit suficient. ¿Necessites més temps per a pensar-te si ens casem o si te’n tornes al poblat?      

-      No, no necessito més temps. Ni un minut tan sols. La decisió ja està presa.

-      Aleshores, ¿què decideixes?

Obashim i Misaki (5).☃☃

Breu preludi: la Misaki Aurora es troba en les habitacions de Serafí, rei de Yorosham. El mateix rei li ha ofert de casar-se amb ell i convertir-la en la seva reina consort a canvi de, almenys, totes les comoditats materials i econòmiques que, en condicions normals, necessitaria una dona per a viure còmoda. Però la Misaki vivia amb altres persones... ¿Què decidirà la Misaki de fer, casar-se amb el rei o tornar-se’n al poble amb els seus dos amics? Molt aviat ho sabrem... Continua la història al següent paràgraf, de fet ara mateix.

La Misaki es mira el rei Serafí de reüll i li diu:

- No. Ho sento. Reconec que la oferta és temptadora en certa manera, però m’estimo més ser autònoma i lluitar jo mateixa pel meu futur. A més, tinc dos amics al poblat de Gundorf (Gundorf és el poblat on ara mateix estan la M.Manaka i l’Obashim) que no vull abandonar. Rebutjo la oferta.

El rei se sorprèn i diu:

- ¿Segur que no t’ho vols repensar? Queda’t al palau un parell de dies, pensa-t’ho una mica... Faré agradable la teva estança decideixis el que decideixis.

La Misaki Aurora mou el cap negativament.

- No m’ho vull repensar gens. En certa manera, ho sento, però així són les coses, altesa Serafí.

- Bé, en aquest cas, et faré preparar un carruatge que et portarà de retorn a Gundorf...

- No, no, gràcies. Ja em buscaré jo un carruatge preguntant pel carrer i pagant-me’l jo mateix; sé que tinc diners de sobra per a això. Ja m’he fixat prou en el camí de sortida del palau. Passi-ho bé, altesa.

I, sense dir res més, la Misaki, sense mirar enrere, surt aviat per la porta de sortida del palau i es posa a buscar un carruatge disposat a portar-lo de tornada al poble, cosa que no trigarà gaire en trobar (evidentment, serà menys luxós i còmode que el de Serafí, però ¿això importa prou?).

La Misaki, obsessionada amb allunyar-se del misteriós Serafí i de la seva opulència, ni s’ha fixat en el fet que el rei mateix la mirava, entristit, des d’una finestra de l’exterior de les dependències, com s’allunyava la seva “potencial amant”, plenament conscient del menyspreu que ella sentia cap a ell per molt bona vida que li prometés (a canvi del matrimoni, tot sigui dit).

El rei, un cop la dona tetorrona (perdoneu les dones que pugueu llegir això, però jo m’he acostumat a la paraula) havia desaparegut de la seva vista, de pura ràbia, agafà un gerro i l’estavellà en mil pedaços contra el terra.

- Aquesta Misaki és una grotesca i una impresentable!! Hauria d’haver acceptat la meva oferta!!

I és que el rei tenia el que podríem anomenar un defecte: potser no se li notava molt a primera vista, però era un addicte al sexe, un sexeaddicte si es vol anomenar així. Es rumorejava que, de petit, la seva dida li toquetejava els genitals precisament per a augmentar-li el desig sexual. I, és clar, essent com era un rei, altres dones menys escrupoloses que la Misaki havien intentat seduir-lo, i podria dir-se que haurien acceptat de molt bona gana la proposta de matrimoni del Serafí si se li ho hagués ofert a elles. El rei havia fet l’amor moltes vegades, però mai s’havia casat, i la insatisfacció sexual que li provocaven les altres dones era un dels motius principals pels quals ell sempre trencava les relacions. Ell creia, a jutjar per experiències anteriors, que necessitava una dona que li satisfés l’apetit sexual, el que no impedeix que pugui estimar-la sincerament malgrat tot. A més, era moralment un monògam, mai havia tingut dues nòvies al mateix temps, ni tant sols secretament; ell volia una sola dona, i si pogués ser molt ben dotada millor. I, és clar, una dona de pits gegantescos no es troba precisament a la volta de cada cantonada... El rei havia fet l’amor amb dones de pits normals, però no n’havia quedat prou satisfet i, és clar, l’apetit sexual insatisfet era un dels (però no l’únic) motiu de ruptura, i el Serafí estava fart de tants rebutjos i de tantes dones (avaricioses o no) que desitjaven ser la seva esposa i la reina consort de Yorosham... La Aurora era diferent, més devota al seu amant, més llesta... a més de, és clar, un element vital en un sexeaddicte, els pits i altres elements atractius del seu cos.

El rei pensa que trencar més gerros no servirà de res en ningun sentit. ¿Però, què podia fer? La Misaki que ell estimava no el volia ella a ell i ja tenia la vida feta. Durant uns segons sospesà l’alternativa de deixar-ho estar i, encara que no semblava gaire probable, buscar una altra dona molt atractiva que li fes oblidar a la Misaki. Però, al final, digué que, si feia falta, hipotecaria la seva ànima i faria coses moralment qüestionables. No era la primera vegada que lamentava ser ell mateix un sexeaddicte, però és que ja en certa manera l’avorria passar una part considerable del temps tancat al lavabo i tocant-se el penis rumiant mentalment fantasies... Aleshores, va tocar una campaneta i va entrar un servent.

- Us puc oferir alguna cosa, majestat?

- Sí –va dir ell sense pensar-s’ho-. Porta’m una bola de vidre de visió àmplia.

Ell es referia a un instrument màgic, una bola de vidre que no permetia la comunicació però sí la visualització i la sonorització per pensament mental de la persona o cosa a la qual puguis i vulguis veure; en certa manera i fins a cert punt era com una mena de televisor màgic. La majoria de gent creia que aquests instruments màgics no existien ni podien existir, però el rei, que havia investigat a fons aquest tipus d’instruments, sabia de la seva existència i de la manera d’utilitzar-los.

El servent va marxar i aviat va tornar amb una bola de vidre amb un suport per a posar-se sobre una taula. A una ordre del príncep, el servent el va deixar sol. En Serafí va posar tota la mà sobre la bola i va emetre un pensament-ordre. “Vull veure on és la Misaki Aurora ara mateix!!!”. Al cap d’uns pocs segons en els quals bola emetia imatges radicalment indesxifrables i multicolors, va aparèixer un carruatge normal i corrent on l’estimada del príncep recorria la distància que l’esperava fins a casa seva. La Misaki semblava, malgrat els sotracs del carruatge, alleugerida. Sense sorpresa per al príncep, la bola funcionava correctament. La Misaki ni sospitava que estava essent, almenys en certa manera, espiada (ningú sense coneixements màgics ho hagués pogut saber o sospitar).

El rei va donar una altra ordre mental:

“Bola, avisa’m quan la Misaki Aurora arribi a casa i ensenya’m què és el que fa!!”.

L’esperit de la bola es comunica mentalment amb el Serafí:

“Serà un plaer, amo i senyor”.

I el rei es tomba al llit avorrit i pensatiu; passen deu minuts, vint, trenta... i el rei segueix, sense treure’s la bella Misaki del cap, novetats de la bola màgica. Al final, la bola s'il·lumina de color blau i el príncep rep un pensament de l’instrument misteriós:

“Amo, la Misaki acaba d’arribar al poble de Gandalf amb el carruatge. Aquí podrien passar novetats interessants...”.

“Sí, gràcies, bola màgica”, respon el príncep; “posa’m la imatge de la Misaki en moviment a veure què passa”.

A través de la bola, el príncep veu imatges i, en contacte mental, escolta tot el que passa i es diu en la Misaki i el seu voltant. Veu la noia de pits generosos com paga l’import del viatge al senyor del carruatge, el qual es guarda les monedes i fa mitja volta i se’n va de tornada a Yorosham, i, menys de deu minuts més tard, la dona desig del príncep entra en la casa on viu amb l’altra Misaki i amb l’Obashim. Dintre de la casa només hi havia la Misaki Manaka, asseguda, llegint amb tranquil·litat. Aixeca la vista del llibre i saluda a l’Aurora:

- Hola Aurora; ¿com t’ha anat el príncep?                         

- Oh, una pèrdua de temps. És un vulgar xantatgista.

El príncep observa sorprès l’altra dona (la Manaka) i observa que té un físic similar al de l’Aurora, també amb els seus atractius; però escolta atentament el que diuen les dues dones.

El resultat de la trobada amb el príncep, o almenys és com ho veu la mateixa Aurora, és un desastre. Ella opina que el príncep la volia “tancar en una gàbia d’or i deixar-la sense independència” i, a més, ella encara volia saber com acabaria la seva relació amb l’Obashim.

La Manaka ho veia d’una altra manera:

- ¿I no creus que podries haver acceptat la oferta del rei de totes maneres?

- Ah, doncs no – diu l’Aurora; - ¿perquè penses així, Manaka?

- Jo encara segueixo pensant –potser la Misaki no pensaria el mateix si sabés com les espia àvidament el mateix príncep- que el rei era un bon partit, i que tenir una vida acomodada i, per dir-ho així, subvencionada, no és res immoral.

- Doncs jo no crec que...

Davant la mirada atenta del rei, algú gira la clau del pany i entra a l’habitació algú que, almenys el rei, no coneixia de res: bé, era l’Obashim en persona. Quan entra i les saluda, la Aurora li fa un petó afectuós a la galta i li diu:

- Hola, amor meu. ¿Com t’ha anat la feina de guardià del castell d’avui?

“Bola màgica” diu el rei enfurismat; “apaga’t immediatament, almenys de moment, de seguida!!!”.

La bola obeeix i la imatge s’apaga del tot, i la bola de vidre segueix semblant el que no és: una bola de vidre comuna i corrent que no té ninguna capacitat especial “indubtablement”.

En Serafí reflexiona. Aquestes imatges li han donat varis elements pels que reflexionar.

“Ara entenc un dels motius pels quals la Aurora no se’n vol anar amb mi. Creu que la tindria tot el temps tancada al palau com una vulgar concubina. Això segons com es miri. Podríem fer, ella i jo junts, molts viatges a altres ciutats o fins arreu del món; ¿això també és estar tancat en una gàbia d’or? En quan a la Manaka... és curiós... no és tant guapa com l’Aurora, almenys no de cara, però gairebé... i diu que en el seu cas potser ella hauria acceptat anar-se’n amb mi i al que l’Aurora anomena “una gàbia d’or”. ¿I si... i si li oferís a la Manaka, que també té generosíssims pits, la oportunitat d’anar-se’n amb mi a servir-me de reina consort, la oportunitat que l’Aurora ha rebutjat? Potser qui em convé és la Manaka i no l’Aurora... No sé jo si...

El rei pensa uns segons, i decideix al final:

“Però no. Que se’m digui detallista però, malgrat els atractius de la Manaka, a qui estimo, i únicament, és l’Aurora. Però em penso que ho tinc impossible, de la forma gairebé antipàtica com ha rebutjat la meva oferta, i a més que sembla ja enamorada d’un altre home, l’Obashim... i, tenint en compte que és feliç amb l’altra dona tetorrona (poques dones, em penso jo, mereixerien més aquest adjectiu que les dues Misaki, i amb respecte) i amb el seu nuvi Obashim, penso que podrien passar anys, o fins no arribar mai, a què estigués tant desesperada econòmicament o en l’aspecte sociable com per haver de recórrer a la meva oferta de ser la meva reina consort... i no vull esperar anys a veure si passa. Aleshores... Em penso que... i que els déus em maleeixin per ser un desgraciat sexeaddicte... hauré de recórrer a mètodes un tant immorals. Ben pensat, espiaré a les dues i a ell una mica més a veure si en trec alguna idea addicional; potser no, però vull provar sort.” i el que veurà per la bola màgica li donarà idees macabres... com veureu aviat...

Obashim i Misaki (6). Quan el rei parla amb la Manaka.

El rei veu, a través de la bola, com les dues Misakis segueixen discutint acaloradament sobre ell mateix, és a dir, a ell mateix com a possible pretendent. L’Obashim està en un racó escoltant.

-           A veure si ho aclarim d’una vegada, Aurora. ¿Per què tens tanta fòbia al rei que no el vols ni veure? Que tingui un aspecte d’home intranquil no ha de voler dir que sigui una mala persona, no crec...

-           No sé què dir-te, Manaka – respon la Misaki Aurora. – És una intuïció que tinc... com a molt forta... em mirava com si fós una peça a encaixar en un puzle o un peixet saborós a punt de ser menjat.

-           Potser – replica la Manaka – és un home una mica impulsiu per raons sexuals... però això ja passa en alguns homes. I ell t’ha fet una oferta respectuosa, no t’ha obligat en cap moment.

-           No, és veritat que no m’ha obligat, ni ho ha intentat, però no sé...

-           Escolteu, preciositats – és l’Obashim qui parla ara; - tinc una idea, aniré a la taverna del poble, m’hi presentaré en persona i els demanaré referències del rei Serafí. Així ens podrem fer una idea més exacta sobre si és un home honrat o desconfiable o com sigui.

-           Em sembla una idea excel·lent!! – va dir la Manaka. – Ves a la taverna i fes-ho. Però no tardis massa, que no falta molt per l’hora de sopar.

-           Segur que et diran que és un tirà, dèspota i mentider, com ho són molts governants – opina l'Aurora.

-           Ja veurem què ens dirà. Mentrestant, jo em vull fer una dutxa – diu la Manaka.

Així, l’Obashim surt de casa dels tres i se’n va en direcció a la taverna, pròxima, mentre la Manaka se’n va a la dutxa i l’Aurora, no sabent molt bé què fer, es posa a rellegir un llibre.

Al cap de pocs minuts, Obashim entra a la taverna on hi ha uns quants recents amics seus prenent-se alguna birra, mentre deixen passar el temps, junt amb altres clients de la taverna que fan la seva.

El rei no deixa d’espiar a l’Obashim a través de la bola màgica...

Els amics d’Obashim el saluden amb afecte:

-           Hola, Obashim!! ¿Com va la teva feina de guardià del castell? ¿Una mica massa avorrida? Vinga, pren-te una birra amb nosaltres i xerrem d’alguna cosa.

-           Gràcies, amics. – L’Obashim demana una birra per a ell i s’asseu a la taula amb sons amics. – Precisament, de fet, volia parlar amb vosaltres.

-           ¿Amb nosaltres? ¿Sobre quin tema? – Diu un d’ells mentre fa glopades al seu vas.

-           Volia parlar amb vosaltres sobre Serafí, ja sabeu, el rei de Yorosham.

-           ¿Per què? – Un dels amics del Serafí se sobresalta. - ¿Té una malaltia nova o ha patit algun accident aquest bon home?

-           No, no, en absolut... o almenys no que jo sàpiga. Vull que em parleu d’ell com a governant. ¿Com és? ¿Abusa del seu poder? ¿És just? ¿És simpàtic? ¿No abusa cremant a la gent amb impostos o obligacions intolerables?

-           Són moltes preguntes – diu un amic d’Obashim. – Jo soc un bon home, però no m’agrada escalfar-me massa el cap amb res.

-           Jo et respondré – diu un altre amic d’Obashim. – El rei Serafí és un home, com a rei, just, que gestiona bé els impostos; procura no donar favoritismes descarats a ningú, especialment a qui no ho necessiti molt. Té realment pocs enemics. Gestiona una cort de nobles i li agrada estar informat de les novetats més significatives de tothom, inclòs de les persones de les classes més baixes. Molta gent (tot i que sempre hi ha descontents) l’admira. Però hi ha una cosa que té preocupat al nostre bon noble.

-           ¿Quina cosa? ¿Quina carència té? – pregunta Obashim.

-           Ningú sap molt bé per quin problema, però mai li acaben de satisfer les dones amb les quals s’embolica, i això que algunes són dones nobles no pas malament de diners. I el rei vol casar-se, però com segons ell diu “amb una dona que satisfaci bé totes les meves necessitats”. Alguns rumoregen que voldria una dona molt atractiva físicament en algun sentit. Almenys jo li desitjo que trobi alguna dona que el satisfaci...

La conversa segueix prop de deu minuts més parlant sobretot del rei Serafí. Finalment, l’Obashim, diu que per aquesta tarda no podrà parlar més amb els seus companys; per tant, recull els objectes que té i deixa la taverna, però abans de retornar a casa de les “tetorrones” para un moment a una tenda...

El rei Serafí, amb la seva bola de vidre, ha escoltat atentament la conversa de Serafí amb els seus amics, i ara es disposa a seguir espiant a l'Obashim quan de sobte la bola, amb un missatge telepàtic, li diu el següent:

-           Et recomano que deixis estar, almenys de moment, a l’Obashim i miris cert espectacle amb les Misaki.

Després d’uns segons de dubte, el Serafí li fa cas; li ordena a la bola que li deixi veure això que li recomana que miri. A veure què serà...

En una habitació més aviat petita, la Misaki Manaka, com havia dit, es dutxa tranquil·lament, totalment despullada és clar, amb els seus preciosos i enormes pits a l’aire; es diria que vol estar sola una estona... d’això que sent soroll a la porta on té posat el cadenat.

-           Bé, Manaka, ja portes aquí més d’un quart d’hora!! Jo també vull dutxar-me!!

-           És que, així, amb l’excusa que em dutxo, estic sense tu i no em critiques tant al pobre rei!! ¿Però, que t’ha insultat mai? ¿Que t’ha fet mal físic?

-           No, però ¿què vols que et digui? Jo vull una vida aventurera al costat de l'Obashim, no vull estar acomodada amb el rei gens!!

-           Ah, tu no ho vols, jo potser m’hi animaria!! Has de ser una dona molt concreta – diu la Manaka “concreta” sense cap to burlesc – molt concreta per no voler ser la dona d’un rei!!

-           Bé, potser sí que jo soc especial, però soc tan respectable com tu!! Tu ets més casolana que jo!! Però jo també soc respectable, i tenia dret a dir que no al rei encara que hagués sigut (que no va ser així) sense motius.

-           Digues el que vulguis, però insultar a un bon home (em refereixo al rei Serafí) és una mala jugada. De fet, quan acabis tu de banyar-te, et vull dir una cosa!!

Aleshores la Manaka es tapa el seu preciós cos i obre el cadenat. Aviat, l'Aurora (menys vergonyosa que ella), per a dutxar-se, es despulla completament i es passa aigua pel cos, per una canonada... Quant al cos, l’Aurora no té res per envejar-li a la Manaka, ni tampoc al revés.

El rei vol pensar, i li demana a la bola que deixi de mostrar imatges i que parli amb ell una estona per telepatia.

-           Bé, bola, ja has vist que, pel que fa a pits enormes, aquestes dones estan molt ben i molt atractivament dotades. No sé... ¿Tu amb quina de les dues te n'aniries, si poguessis?

-           Doncs – diu la bola telepàticament - ¿em promet que no s’enfadarà amb allò que li respondré?

-           Sé que tu ets respectuosa. Digues-m’ho. ¿La Manaka o l'Aurora?

-           Jo de tu, estimat rei, escolliria la Manaka.

-           ¿La Manaka? - Diu el rei, sorprès. – Però si l’Aurora és una mica més atractiva que la Manaka...

-           Només una mica més. Però ja les ha vist i escoltat: l’Aurora no vol quasi ni parlar de vostè, mentre que l’altra acaricia la possibilitat de potser anar-se’n amb vostè mateix. ¿Per què no prefereix la que el voldria que no pas la que ja ha dit ben clar que no el vol?

-           Però... – comença a replicar el rei Serafí. Aleshores... conversant... passa un cert temps...

Així doncs, es posa a parlar telepàticament amb la seva bola de vidre i, finalment fa un canvi de decisió:

-           Crec que tens raó, oh bola de vidre. Hauria de canviar de decisió i intentar que la Manaka se’n vingui amb mi. Faré que un carruatge estigui ràpidament preparat per a tornar al poblat de Gundalf i veure què opina la Manaka de mi. Però ¿què faré si la “germana bessona” de l’Aurora fa com ella i també em refusa?

-           El que passi només ho podràs saber si ho intentes. Jo puc visualitzar el present, però no el futur.

-           Tens molta raó, estimada bola. Encreuaré els dits i li faré l'oferta a ella. Desitja’m sort!!

-           Molta sort, estimat rei!!

Una hora i mitja més tard, el rei en persona ja està en persona davant la porta de les dues Misaki i de l’Obashim. El carruatge que l’ha portat està a poca distància, esperant al rei i, si la sort ho vol, a la Manaka. El rei roman indecís un moment i després truca a la porta.

L’obre a la porta la Misaki Aurora:

-           Mira qui tenim per aquí, el Don Joan de les reialeses!!

-           Escolta, Aurora, jo no vull parlar amb tu, almenys no per ara, sinó que vull parlar amb la Manaka.

-           Ahhh, ho sento, però em temo que la Manaka no vol...

Apareix la Manaka per darrere de l’Aurora, de tal manera que el rei la pot veure des d’on està i, de fet, quan veu el rei, somriu àmpliament i sense malícia.

-           Oh, benvolgut rei, m’alegro de veure’l!! Passi, bon senyor, passi!!

-           ¿Escolta - diu l'Aurora – deu ser una broma això que el deixes passar, oi?

La Manaka mira a l’Aurora amb una mica d’antipatia i respon senzillament.

-           Té tanta broma com un tractat de matemàtiques!! Gens ni mica, és broma!! Passi, senyor rei, i no faci cas d’ella.

Quinze minuts més tard, l’aventurer Obashim, les dues Misaki i el rei Serafí es trobaven asseguts a la taula del menjador, en quatre cadires senzilles. Parla l’Obashim:

-           ¿I a què devem l’honor de la seva visita, majestat?

-           És ben senzill: vull que la Manaka vingui al meu palau per a fer-li una proposta.

L'Aurora fa cara d’enfadada i de suspicàcia.

-           Em sembla que ja sé quina proposta vols fer-li. I sé a QUINA noia de pits enormes et va refusar l’oferta no fa tant...

-           Sí – diu la Manaka - l’Aurora ja me n’ha parlat. Però potser a mi m’interessi el que ella no vol...

-           Misaki!! – diu sorpresa la dona aventurera; - no em diràs que vols anar amb el rei al seu palau perquè...

-           Aurora, amor meu – diu l’Obashim - la Manaka ja és prou gran per prendre decisions pròpies, i jo crec que el rei és una bona persona malgrat que tu no ho creus. Manaka, ¿què decideixes, te’n vas amb el rei, sí o no?

Ni tan sols es pren un moment per a repensar-s’ho:

-           Sí, vull anar amb el rei al seu palau i tinc ganes de parlar amb ell.

-           Segur que no vols un temps per a repensar-t’ho? – insisteix l’Aurora.

-           No. No em cal ni un minut. ¿A quina hora de demà ens n'anem els dos amb el carruatge?

L’Obashim li somriu amb aprovació. L’Aurora la mira com si s’hagués tornat boja. En canvi, el rei somriu content i diu:

-           Demà a les dues del migdia dinarem i marxarem amb el carruatge!!! Podrem anar xerrant mentrestant si no et molesta...

L’endemà, ignorant les recomanacions en contra de l’Aurora, i amb els desitjos de benedicció de l’Obashim, la Manaka ja es troba, guapa i elegant, a trobar-se amb el rei. Prenen un dinar luxós que la Manaka (a diferència de l’Aurora quan es va considerar en idèntica situació) no es va parar d’agrair-se-li-ho al rei. El rei veia que ambdues Misaki no eren tan semblants com a primera vista podria semblar: l'Aurora, certament, tenia més caràcter ferm que la Manaka, és veritat (sigui una virtut o un defecte segons l'opinió o la situació) però, en canvi, la Manaka era més timideta, més amb ganes de complaure, més submisa encara que potser més indecisa i amb més por que altres dones.

De sobte, quan havien acabat de dinar, el rei va fer cara estranyada perquè la tetorrona el mirava fixament; ella li va dir a ell:

-           Senyor rei, he vist que em mira ben sovint els meus pits enormes...

-           Ehem... doncs sí, Misaki, ets molt guapa, però, ¿per què m’ho ressaltes, això?

-           Doncs bé, fora vergonya: si vostè volgués, digui una sola paraula i aquests pits estarien a la seva disposició – va dir la Misaki Manaka, sense deixar de fer cara de gateta maula.

El rei va empassar-se saliva. ¿Com prendre-s’ho això, amb preocupació o esperança? ¿És que la Manaka era la dona que li convenia? ¿O era una trampa o una forma de parlar d’ella?

Aleshores, els dos varen pagar el compte del petit restaurant de l’hostal i varen anar directes al carruatge. Els esperava un viatge considerable...

Obashim i Misaki (7). ¿S’enamoraran la M.Manaka i el rei Serafí?

Protagonista: Narrador càmera.

Ara mateix el carruatge del rei Serafí, amb el mateix rei i la Manaka a dintre, s’allunyava camí enllà, allunyant-se de Gandalf. La Misaki Aurora i l’Obashim, entre altres persones, els miraven de lluny, conversant.

-       Espero – diu l’Aurora, - que la Manaka no estigui cometent l’error de la seva vida anant amb aquest rei tant... inquietant.

-       A tu no et va fer mal, excepte si mires el teu disgust per la seva oferta – diu Obashim. – El rei sembla un tant avariciós però busca una bona dona. I no sé perquè, em penso que la Manaka i ell congeniaran moltíssim... Ja ho veurem... però de moment anem a fer coses... estimada amiga.

Al cap de només cinc minuts, el rei va dir:

-       Escolta, Misaki, (ara que la Aurora no hi és, i ho dic amb respecte, et puc dir Misaki), jo voldria mantenir una conversa amb tu, si no és molèstia...

-       ¡¡I ara, senyor rei!! ¡¡Cap molèstia!!

-       Digues-me Serafí Grandilater, no cal que em diguis rei.

-       Serafí Grandilater, no entenc gens perquè una esposa, que normalment no hauria de fer-ho, s’hauria de negar a parlar amb el seu marit...

El rei Serafí obria els ulls com a plats. ¿No podria ser que, encara que fós una mica massa aviat, la Manaka estigués tant mig enamorat d’ell com ell d’ella?

-       Però... no obstant això, magnífica Misaki, ¿perquè parles com si ja estiguéssim casats? Tanmateix si només som amics... ¿No serà que tu vols que tu i jo...?

-       ¡¡Així i tot, senyor Serafí, no em dirà que a Yorosham el matrimoni està prohibit o massa restringit...!! ¡¡I vostè siguent el rei, li prohibeixen casar-se!!

-       No, no, i ara, quina bestiesa, en Yorosham el matrimoni està generalment permès i fonamentat per les lleis i per les costums, com en la gran majoria de ciutats del món de la nostra època... però que et dirigeixis a mi com si fós el teu espòs tant de pressa...

-       Bé, és cert, vaig una mica de pressa, no obstant això és que els meus sentiments i vós... en fi, millor parlem d’algun tema més... entretingut. Ja tindrem temps de parlar d’assumptes més... transcendentals.

-       Però és que em sorprèn perquè... la teva amiga Aurora no volia ni parlar amb mi, i en canvi tu... ¡¡de les primeres coses que em dius ho fas tractant-me com un espòs ja d’entrada!! Em sembla que t’agrada la meva companyia, en tot cas...

-       M’agrada molt la teva companyia.

-       Ja – el rei fa cara pensativa. – Perquè sóc un rei i quan visquis a palau tindràs, com a la promesa en matrimoni a reina consort que probablement seràs, aleshores tindràs bons aliments, accés a diners considerables, criats disposats a servir-te en el que calgui... Penses en el que jo tinc materialment, però com a home no t’agrado, ¿és això?

La Manaka, davant les paraules del rei, posa cara entristida com si el rei l’acusés d’un crim que ella no hagués comès. Així i tot al cap de pocs segons respon:

-       ¡¡I ara, Serafí, carinyo meu!! Jo és clar que aprecio molt els béns materials que tindria si fós la teva consort (¿perquè hauria de menysprear-los?), però apart d’això ets un home guapo i ben plantat, i molt masculí en certa manera, i m’agradarà fer-te companyia i conversa quan arribem a palau. El que jo em temo és que, apart de les meves (trobo que haig de dir-ho) tetes enormes i boniques, jo per a tu no sóc més que tot això, amb tot el plaer eròtic que et pugui donar.

-       Vinga, Misaki, no diguis això, que tinc la sensació que pots ser una notable conversadora, a més ets simpàtica, i atractiva físicament en altres coses que no només en els pits i considero que no hauries de ser tant poruga davant un home que t’estima. Però ja que el viatge serà una mica llarg, parlem d’altres aspectes, ¿d’acord?

-       D’acord.

I així el rei i la seva companya parlaren llarga estona de diversos temes: el rei li explicà a la Misaki coses del seu naixement, de la insatisfacció sexual que li ha deixat marca tota la vida, de quan morí el seu pare i heredà el tron, quan ell ja tenia majoria d’edat, i de com sempre ha posat la justícia i una raonable benevolència en els assumptes del seu regnat; i la Misaki li explicà al rei com tenia una vida al costat de la seva germana Kotone Manaka i de la seva mare, com s’enamorà moltíssim del seu company de feina Makoto, de les vivències amb la seva amiga Miyuki (¿era un caprici del destí que ella, la Misaki, amb la Miyuki, tinguessin noms similars?) de la tristesa (però sense rebel·lió) davant les provocacions de la Sugiyama i altres companys de feina (mai amb el Makoto, que la defensava)...

Clar que també parlaren d’altres temes. La Misaki li va explicar al rei que venia del futur i li explicà coses de la seva època, especialment dels ordinadors, dels cotxes i dels bars de la seva època. I el rei no es va quedar enrera, doncs li va explicar a la Misaki coses de la seva època antiga, els castells, les gents, la seva ciutat de Yorosham i la ciutat de Nasrim (la ciutat de la moral molt estricta la qual el rei no la compartia molt, malgrat que en certa manera ell fós cristià).

I així, seguiren conversant alegrement la tetorrona i el monarca, fins que arribaren a Yorosham. En menys de mitja hora, el rei i la seva acompanyant ja eren en les habitacions privades del primer; el rei li digué a la Manaka una cosa que ja li digué a l’Aurora:

-       Abans que conversem, preciosa Misaki, potser, per descansar del viatge, preferiries que et deixés una hora i mitja a soles per a que poguessis arreglar-te i animar-te... qualsevol cosa que necessitis o desitgis demana-la a les criades.

-       Em sembla bé... ¿però només una hora i mitja, eh? No vull estar massa estona sense la teva companyia.

El rei se n’anà a una habitació privada i, en menys de 20 minuts, tornava a tenir la bola màgica per a conversar. Se li notava en la veu el to de sorpresa.

-       Bola màgica, voldria parlar amb tu de seguida, si pot ser!!

-       Ara mateix parlo amb tu, bon rei, sempre al teu servei. ¿Què, com van les coses amb la altra Misaki, la Manaka? ¿Creus que la convenceràs per a que sigui la teva futura reina consort?

-       Oh, va molt bé, és una dona encantadora!! En realitat, em pregunto si jo l’estic seduint a ella o ella a mi. Actua amb mi gairebé com si fós una amant meva amb la qual portés molts anys separat i se’m morís d’enyorança. D’acord, potser té en part una mena d’il·lusió infantil o quelcom similar, però això a mi personalment no em molesta gens. Ara està descansant i no vull molestar-la, això no obstant potser acceptarà casar-se amb mi i tot. M’il·lusiona tant!! Potser en el fons d’alguna manera jo sóc fins més infantil que ella, d’alguna manera.

-       Tot és molt prometedor, senyor rei, però vagi amb compte amb les il·lusions, que no se sap mai quan poden acabar defraudades.

La bola màgica i el rei bondadós parlaren com uns quinze minuts més, i després el rei apagà la bola i la guardà sota una tovallola.

La Misaki va voler fer-se una dutxa i arreglar-se una mica abans d’anar a trobar-se amb el rei. Però no va voler tornar-se a vestir amb la roba que portava en venir a Yorosham, ¡¡en realitat, va demanar que li donessin roba interior que li marqués bé la forma dels seus pits enormes i que li deixés les cuixes, la panxa i el melic ben visibles!! Tant per els diners i els beneficis que rebria com a reina consort, com per l’encant físic i psicològic que ella trobava amb el rei, volia seduir-lo com més aviat millor, ni que fós només com a nuvis de moment, i creia que, com més sexy i atraient fos en el primer moment, millor per a la futura convivència amb el rei.

Va agafar un llibre de pergamins i es va dedicar a llegir tranquil·lament; només faltava un quart d’hora per a que el príncep vingués a buscar-la i a dir-li el que li volia dir.

Quan més o menys havia passat el quart d’hora, se sentiren uns cops a la porta d’entrada.

-       ¿Misaki? – era la veu inconfusible del rei; - ¿estàs aquí? Ja ha passat la hora i mitja. ¿Podem parlar ara?

Ben de pressa, la picarona, que seguia vestida amb roba interior és clar, guardà el llibre a cuitacorrents sobre un moble i li digué al rei:

-       Podem parlar ara. Pots entrar. Tanca la porta al entrar, carinyo meu.

El rei obeí i entra de seguida, i de la sorpresa que s’endugué veient la Misaki Manaka amb roba interior no faltà molt perquè es desmaiés; però es va recuperar de seguida, va tancar la porta rere seu i va dir:

-       Però Misaki!! ¿Perquè vas amb aquesta roba interior?

-       ¿Què passa, reietó meu? ¿Potser no et semblo atractiva?

-       Em sembles molt atractiva, guapa, això no obstant ¿perquè ho has fet?

La Misaki rigué en to bondadós i digué:

-       ¿I per a què es posen roba interior les dones si saben que un home els espera? Doncs normalment per a semblar més atractives.

-       Doncs, si no t’importa, et faré la oferta així mateix, no cal que et canviïs de roba, estimada gata maula.

-       Doncs endavant, gat mig ferotge, digues-me: ¿què em vols oferir?

-       Bé, ehem, Misaki, m’agradaria que fossis la meva dona, m’agradaria que féssim una convivència junts, m’agradaria que fossis la meva reina consort. És clar, no cal que ens casem ara mateix...

La Misaki, malgrat que ho veia venir, no obstant això va obrir els ulls com a plats per uns segons per la sorpresa. Va quedar-se per uns segons com a pensant:

-       ¿Què passa carinyo? – li va dir el rei. - ¿Que no t’atreu prou la meva proposta? Creia que et semblava un home atractiu...

-       I estic segura que, almenys per als meus gustos, tu ets un home atractiu. Però hi veig un inconvenient, a casar-nos...

-       ¡¡Digues-me ara mateix quin és aquest inconvenient, malgrat que no pogués resoldre’s de cap manera!!

-       Estic pensant en la gent del meu temps que deixo endarrere... Sobretot el meu encara enamorador Makoto, la meva germana Kotone, la meva mare, el meu pare... i d’altres... fins i tot la Sugiyama la trobaria a faltar... si mai tornés...

A jutjar per l’expressió de reflexió de la seva cara, el rei era comprensiu, però no se’l veia desanimat, com si pensés que de totes maneres almenys encara no renunciava a l’amor de la Misaki Manaka.

-       Carinyo, comprenc els teus sentiments d’enyorança, però pensa que el salt temporal, i t’ho dic objectivament, és una cosa complicada d’aconseguir; possiblement mai retornaràs al teu temps. A més, el Makoto, pel que m’expliques, podria ser un home molt atractiu almenys en el caràcter, però només pensa en la seva dona com a amor possible; ho tindries massa complicat com per seduir-lo si tornessis al teu temps. Pensa que jo intentaria de donar-te l’amor que el Makoto no vol o no pot donar-te. Jo estic solter i disposat a casar-me, mentre que el Makoto ja està casat. Pensa-t’ho bé. A vegades més val lo segur que una improbable promesa en l’aire. ¿Vols que et dongui un temps abans que pensis si vols viure en aquesta època i amb mi?

La Misaki es rascava la barbeta uns segons i va dir:

-       No, no em cal més temps, vull dir-t’ho ara mateix si em caso o no amb tu.

-       ¿I què contestes? ¿Ens casem o no?

Aquí tenim la resposta de la Manaka davant la petició del rei de casar-se amb ell...

Obashim i Misaki (8). La resposta de Manaka davant l’oferta del rei Serafí.

En aquests moments, la Misaki Manaka està davant del rei, una mica tremolosa davant la situació. Encara que ja l’havia informat l’Aurora que això podria passar, que se’t declari un rei no és cosa que passi cada deu minuts.

El rei se la mira i pensa: “Ja em temo què passarà. Em rebutjarà com l’Aurora. ¿Què tinc jo de dolent, com a home i (o) com a monarca? Ai, la vida...”.

Però de sobte la Manaka somriu àmpliament al rei.

-             Penso que, potser per un molt llarg temps, no podré tornar a la meva època. I, a més, Serafí, m’atreus molt en més d’un sentit. Vull ser ara mateix la teva reina consort, em casaré amb tu. Bé, però amb una condició.

-             ¿Quina, amor meu? – el rei parlava amb un somriure als llavis.

-             Que l’Aurora sigui la meva dama d’honor i l’Obashim el padrí en la boda. Els aprecio molt i crec que haurien d’estar amb mi en aquest moment tant crucial de la meva vida.

-             ¡¡Així serà, o almenys ho intentaré!!

Menys de dues hores després, el rei i la seva tetorrona preferida estaven al poblet de Gandalf, i es dirigiren directament a casa de l’Obashim i de la Aurora. Trucaren a la porta. Els obrí l’Obashim, sorprès que la Misaki arribava amb el rei i agafats de la mà. Poc després, estaven asseguts els quatre: el rei, les dues Misaki i l’Obashim.

“Ai, que m’ho veig venir” pensava l’Aurora, però ara per ara no deia res.

-            Bé, senyor rei, ¿com ha anat trobar-se amb la Misaki? – pregunta el jove guerrer descrit com un boig.

-             No podria haver anat millor, Obashim, amic!! – respon el rei. - La Misaki acceptarà casar-se amb mi si participeu en la boda tu com a padrí i la Aurora com a dama d’honor.

-             A mi m’agradaria molt ser el teu padrí, el familiar almenys en certa manera d’un monarca.

-            ¿Com? – diu l’Aurora; - això mai ho acceptaré!! No només haig de consentir que la meva amiga es casi amb un home tant dubtós, que a més haig de formar part essencial de la boda.

-             Parlem a soles, amiga meva – respon la Manaka. - ¿I vosaltres, Serafí i Obashim, us importaria anar-vos-en a fora almenys per mitja hora?

Els dos homes es miren sorpresos, però accepten. Se n’aniran almenys mitja hora al bar, on els amics treballadors de l’Obashim, una mica rudes però de bona moralitat, coneixeran al rei en persona. Mentrestant, a casa només queden les dues dones de bona davantera.

-             Però dona, - deia la Manaka, - no em pots negar aquest simple però inevitable favor!! No podria casar-me amb el rei sense la teva benedicció i presència!!

-             ¿I perquè no feu la boda l’Obashim, el rei i tu, amb qui més sigui, excepte jo?

-             ¡¡Perquè això em representa com si perdés una amiga, el que no vulgui donar-me suport en la boda!!

-             Doncs bé, no et casis amb el rei. Hi ha altres homes en el món.

-             No puc deixar escapar aquesta oportunitat!! Un home amb molt atractiu en molts sentits del Serafí no es troba cada deu minuts. Vinga, dona, accepta ser la meva dama d’honor.

Silenci. L’Aurora no diu ni una paraula.

-             Està bé, no em casaré amb el rei – diu la Manaka, - perquè sense el suport teu, que ets com una germana per a mi, no em podria casar mai. ¡¡Però si realment persisteixes en no deixar-me casar-me amb el rei, t’odiaré tota la vida!! Ja no podria ni mirar-te a la cara!! Em buscaria un altre poblet on viure, sola o amb la companyia d’Obashim, que ell encara és un bon amic, si vol venir amb mi.

El silenci de l’Aurora es torna a repetir, tot i que mira atentament a la Manaka, potser no sabent què dir o no volent dir-ho.

De sobte, la Manaka, molt entristida, al cap de pocs segons es posa a plorar com una magdalena, i diu:

-             ¿Com pots ser tant dolenta, tant cruel? ¡¡Si no tens cap prova rotunda que el rei sigui mala persona!! Jo confiava en tu, pensava que eres una bona amiga, que érem com a germanes, bones persones ajudant-nos!! Ets injusta i jo hauré de dir al qui crec l’amor de la meva vida que me’n separo. Sisplau, no m’ho facis això!! Ahhhhhh...!! – ho diu sense deixar de plorar. La Aurora deixà la seva actitud defensiva-ofensiva i es posà suaument arrepenjada amb els braços a les espatlles d’ella.

-             Ser la dona del rei és tant important per a tu?

-             No ho saps prou... em sento segura que és l’home de la meva vida; és un bon home, atractiu, ric... No ho hagués pensat abans de venir a aquest temps que estaria tant enamorada d’un membre de la reialesa.  I tu no vols...

-             Bé, si és tant considerable per a tu, Manaka, i et sents tant decidida a casar-te amb el príncep... Crec que l’Obashim té raó: ja ets grandeta i responsable per a prendre decisions. Està bé, m’empassaré el meu orgull, que no me n'hagi de penedir, i ho dic seriosament: seré la teva dama d’honor.

La Misaki mostrà primer sorpresa i després alegria, i diu de cop i volta:

-      Estimada amiga!! Jo que ja em veia separada del rei i també de tu. Moltes gràcies per acceptar. No te’n penediràs.

I la Manaka fa una abraçada ferma a la seva amiga; a causa dels grans pits de les dues, l’abraçada fou un pelet incòmode. Després, es quedaren fent coses i llegint a estones mentre esperaven el retorn de l’enamorat de la Misaki i de l’home sospitós d’una mica de bogeria.

En la taverna, on jugaven per divertir-se i sense afany de lucre, en Serafí demostrava que tenia bastant talent amb els daus davant la mirada sorpresa dels amics de l’Obashim.

Més tard, quan el rei i el jove guerrer trobaven que era l’hora de tornar, ja tenien por que la seriosa (però de bon cor) Aurora no hauria cedit en la seva decisió de no ser mai la dama d’honor d’en Serafí i de la Manaka. Quan arribaren a casa d’ells, senzilla però bonica a la seva manera, les dues dones estaven somrients.

-      Benvinguts, guapos!! Tinc una sorpresa per a vosaltres – diu l’Aurora. – La Misaki m’ha convençut. Seré la dama d’honor. Per mi, la boda es pot celebrar quan vulgueu!!

El rei el sorprenen i li agraden les paraules de l’Aurora. Li estreny fortament la mà.

Durant prop d’una hora, els quatre ultimaren uns quants preparatius i conveniències per a la boda, ja que ara els quatre ja se sentien segurs que s’havia de celebrar. Després, el rei i la seva ara promesa trobaven que era una hora de marxar. Al cap de poc, pujaven al carromat i s'acomiadaven amb gestos i paraules amables de l’Obashim, de la Misaki Aurora i de quants altres volien acomiadar-se d’ells dos.

La Misaki mirava el carromat com s’allunyava, i deia:

-      Potser en el fons estic una mica gelosa, però ella, en tot cas, ja està promesa amb un home que l’estima mentre que jo estic soltera i per a vestir sants.

-      Potser no, Misaki – deia l’Obashim. – El rei se n’ha anat amb la dona que estima, i jo vull fer el mateix.

-    ¿Tu estimes a una dona, Obashim? - La Misaki es girà per a mirar-lo més atentament. – Crec que ho endevino. T’has enamorat d’una dona del castell, d’una companya de feina, i ara de bona gana te n'aniries amb ella.

-      No és així, Misaki – diu l’Obashim en un to molt tranquil. – La dona de la qual n’estic enamorat ets TU. Crec que podries ser la meva noia ideal. Permet-me que em declari i anem a casa nostra a… dedicar-nos a arts més gentils.

La Misaki de Gandalf gairebé no s’ho podia creure.

-      Ah, ¿parles de debò, Obashim?

-      Molt de debò. Besa’m ara mateix, sisplau, amor meu.

I es besaren apassionadament en una forta abraçada, fins i tot alguns del públic els miraven amb una burla poc ofensiva.

A vegades el destí et dóna bones cartes i tu no dubtes en utilitzar-les…

Però el matrimoni entre el rei i la Manaka encara no s’ha fet, i podrien sorgir sorpreses…

Continuarà...

Aventures apart. El relat de Franrares (1); inici.

Salutacions. Em dic Franrares, soc un bard amb alguns coneixements de música i estava passejant per un mercat de la meva època. Hi havia, com sol haver-hi en els mercats del meu món, mercaders amb un carro amb la seva mercaderia, gent que, sota un tendal improvisat, posava a la venda, entre altres coses, aliments, armes, animals domèstics en venda, mapes de diferents zones de la ciutat i d’altres ciutats, i moltes altres coses, tot això entre soldats armats amb espases i arcs amb buiracs que es limitaven a fer vigilància rutinària. Tot molt tranquil en certa manera; però crec que aviat s'haurà acabat trencant la calma...

Finalment, després d’anys de falta de valor, m’he decidit a cantar la meva nova cançó en públic, i he escollit aquest mercat en un dia d’activitat, un diumenge. Ja hi ha bards que canten cançons alguns dies, o sigui que veure un bard cantant certes cançons no sol generar conflicte (remarco el “no sol”) però en el meu cas em sembla que faré una certa “sensació” (i no vull pensar massa en què consistirà aquesta “sensació”, cosa que sabré aviat).

Així doncs, ben decidit tot i la por, demano permís a un guàrdia per alçar-me sobre una tribuna i cantar una cançó a veure si alguna ànima generosa em deixa anar alguna moneda de propina... això és el que li dic, però tinc present una cosa una mica diferent que no li dic pas al guàrdia perquè, ben pensat, ell no té la culpa que jo vagi a ser tant, almenys per la mentalitat de la meva època (de futur sempre n’hi ha), tan atrevit, però tampoc vull que ell m’impedeixi pujar a la tribuna...

El guàrdia em deixa pujar. Pujo immediatament i començo a cantar:

- ¿Quan vindrà el dia que l’home valgui més que pous i cases?

o ¿Més que les terres més fèrtils?

o ¿Més que els rius més cabalosos?

o ¿Quan vindrà el dia en què a l’home no se’l pesi amb les balances?

Les opinions del públic sobre la cançó eren diverses: alguns l’aplaudien amb l’ànim ben alt, d’altres l’insultaven i veia com més d’un anava a buscar un guàrdia, el més probable és que amb intencions de detenir-me.

Vaig pensar de seguida i amb rapidesa que potser no havia estat la meva idea més brillant de tota ma vida el fer i cantar la cançó, però necessitava, almenys en certa manera, de fer-ho; en efecte, era la meva opinió. Per altra banda, la reacció dels meus contemporanis era, almenys una mica, comprensible. Vivíem en una època, és a dir l’edat mitjana, on la vida humana no tenia, perquè no dir-ho amb franquesa, molt de valor. Volia creure que alguns segles després la vida humana tingués més valor i s’abolís, almenys, la pena de mort. Alguns opinen que l’home aprèn dels seus errors i que es perfecciona amb el pas de les dècades... però almenys de moment la cosa, respecte a mi, no era així... i ja se sap que l’ésser humà, malgrat el pes de les societats, té pluralitat d’opinions...

Però ara no era el millor moment per a reflexionar... Jo veia com venia corrent algun guàrdia per a detenir-me, i que era gairebé segur que acabaria a la garjola o a la forca, o potser també a un lloc on em torturarien fins a la mort. I, és clar, cap d’aquests destins no m’atreia gens... O sigui, era hora de fugir amb total rapidesa. Carregant amb tot l’equip que podia carregar, vaig muntar ràpidament al meu cavall i vaig fugir per un camí mig intransitable que em semblava el millor lloc per on fugir tenint en compte quin era el meu mitjà de transport en concret.

Mitja hora després, ja em trobava lluny del mercat, però semblava que ningú en absolut m’hagués perseguit. Potser ja estaven satisfets amb què me n'anés amb la música si més no a un altre lloc lluny de mercat. Potser no volien córrer el risc de deixar el mercat desprotegit. Però el que estava clar és que no era gens prudent que tornés al mercat almenys en unes quantes setmanes... perquè, és clar, això era molt arriscat.

Sabia que en aquell moment, en aquella ciutat del mercat, manava com a alcalde un home cruel i avariciós, de molt mala fama, que n’havia penjat a més d’un per menys del que havia fet jo... l’alcalde en qüestió es deia Ferècrates i, és clar, no era el més apte per a fer-hi bromes o, com jo per exemple havia fet, fer-hi cançons filosòfiques o moralistes que posessin en dubte la seva autoritat absoluta o, almenys, a qualsevol que practiqués una autoritat absoluta. Què haig d’opinar? No és culpa meva que en aquesta era hi hagués gent així, perquè si ho fós em quedaria ben palplantat de la sorpresa...

Vaig pensar que potser era hora d’anar a un altre lloc que em semblés ben tranquil, i vaig creure que era el moment d’anar a una de les ciutats més grans que hi podria haver en aquest món, Yorosham, on creia que governava un tal Serafí... Però no sentia cap necessitat de parlar amb l’excèntric però bondadós monarca, de qui es rumorejava que sentia predilecció per les dones de pits de gran tamany... Bé, això a mi, amb tot el respecte, no m’interessava, almenys no per les accions que tenia planejades de fer... En unes poques hores de cavalcar, vaig parar a un dels hostals que hi havia a Yorosham i, tot i que no soc molt ric, bé que diuen que un dia és un dia, vaig demanar el menú més car i més abundant a l’hostaler mentre deixava el meu cavall que mengés herba i aigua de l’abeurador. Vaig menjar sentint-me la mar de tranquil mentre el temps passava. Però un núvol negre se m'apropava, de forma que les fades del destí em preparaven una, encara que de moment no ho sabia...

Quan, al cap d’algun temps, m’havia acabat i pagat l’àpat, vaig recollir el meu cavall i vaig tirar directe cap a l’exterior de la ciutat, però, abans d’arribar-hi, vaig veure a un cartell que es buscava algú convicte d’assassinat. I la cara del presumpte criminal era la meva pròpia, o sigui, una caricatura meva!! Això era obra del Ferècrates i de la seva opinió sobre els qui canten cançons diguem-ne humanitàries. Vaig pensar que caminant passaria més inadvertit que a cavall, i, per tant, amb pena, vaig vendre de seguida el cavall a un marxant per unes quantes monedes d’or. Però la mala sort em perseguia... quan estava a prop del camí de fora de la ciutat vaig veure com uns quants soldats de Yorosham o de la ciutat que fós vigilaven els camins dels afores, de manera que no podia sortir... i amb els cartells penjats en molts llocs estratègics de la ciutat creia que no passaria molt de temps fins que em fessin capturar...

Mentre caminava amb pensaments foscos i pessimistes, no em va passar pas desapercebut que una persona pròxima, que conduïa un carro, em mirés fixament i em digués:

- Tu ets la persona suposadament criminal que els soldats de Yorosham busquen!!

Però de sobte, aquesta persona, fós qui fós, em donà una empenta perquè em fiqués sobresaltadament dintre d’un portal, perquè veia que hi havia soldats per allà rondant i, era evident, aquesta persona tal no volia que m’enganxessin.

Quan els soldats havien passat, la persona em va demanar que em posés dins del carro i confiés en mi. No veient cap pla millor, em vaig deixar fer. La palla entre la qual em vaig amagar no olorava pas a meravella, però era millor això que no pas acabar a una forca...

Al cap de més o menys tres quarts d’hora, durant els quals diverses persones feien preguntes al senyor del carro, aleshores, ell em va avisar que ja podia sortir. Li vaig agrair de veres. Ell em deia, casualitats del destí, que havia sentit la meva cançó al mercat, que li havia agradat molt, almenys en certa manera, pel sentit profund (segons deia ell) que tenia, i que ara se sentia moralment obligat a ajudar-me.

També em va dir que el rei Serafí no era un malvat, que es limitava a fer el que les lleis ordenaven, i que sabia que aquesta era una maquinació del malintencionat Ferècrates que m’acusava falsament d’un assassinat misteriós, del qual, en tot cas, jo no n’era el responsable en absolut.

Després de parlar una mica més, l’home del carro, del qual ningú sospitaria res, va tirar un altre cop en direcció a dintre de la ciutat mentre jo me n'allunyava. Acusat d’assassinat, jo... ¿Com podia el rei Ferècrates ser tan maquinador? ¿Havia de tornar a la ciutat del mercat (es deia Macsander) i intentar netejar el meu nom? ¿O havia de conformar-me a viure com un proscrit?

Mentrestant, escoltava com s'apropava un carromat...

El relat de Franrares (2): El bard que es trobà amb el rei Serafí a la recerca d'aventures.

Al voltant del carromat hi havia un parell de guàrdies de ciutat, a cavall, protegint el carromat de possibles amenaces. A dintre del carromat hi havia una persona, evidentment el rei, fent-se un llarg petó amb una dona de pits enormes i baixeta, la Misaki Manaka. De sobte, el monarca deixa de besar la seva promesa i mira directament al transeünt distret. I el rei Serafí diu al cotxer que pari el carromat i, un cop parat del tot, baixa del carromat, li diu a la Misaki que l’esperi dins el carromat durant uns minuts, i s’apropa uns quants passos al que per a ell li sembla ser un simple transeünt. El bard vingut a menys el saluda:

- Hola, senyor, ehem -, diu Franrares -, vós deveu ser el rei Serafí, sens dubte...

El Franrares li fa una reverència, però el rei, amb veu normal, li diu:

- Per favor!! Davant meu, no solen fer falta tantes reverències. ¿Què feu vagabundejant pels camins del bosc, bon home?

- Jo estava... – però en aquests moments, el bard desafortunat es fixa en la Misaki. – Caram, senyor Serafí, ¿ja heu trobat parella? Jo que em pensava que moriríeu vestint sants, i no ho dic gens com a burla... vos qui totes les dones rebutjàveu... I és una dona preciosa, amb bones... virtuts.

- Adulador – diu la Misaki-, però si una és guapa està bé que se li ho diguin. En realitat, soc la promesa del rei, i ens pensem que abans de quinze dies ens casarem. I si em voleu dir que tinc unes bones tetes, no heu de tenir vergonya.

- Misaki, amor meu – diu el Serafí amb to tranquil-, tots sabem de la teva bellesa i qualitats, però no em distreguis perquè estic parlant amb aquest senyor, i necessito uns minuts.

- D’acord, fes, fes, guapo.

Mentrestant, els soldats que vigilaven, a cavall, al carromat de la Misaki i del Serafí, s'entretenen parlant entre ells.

En Serafí s’avança, tos una mica, i diu:

- Bé, ambdós sabem que tu saps que soc el rei Serafí (ho sabria molta gent si li ho preguntéssim), però encara no sé qui ets tu. ¿Com et dius?

- Em dic Franrares – i s’encongeix d’espatlles com si tingués vergonya, cosa que en Serafí nota.

- Doncs bé, Franrares, encantat de conèixer-te, però... caminant per un bosc tan gran, amb criatures diabòliques que podrien estar vigilant-te... no sé, però em fa l’efecte que és com si tota la teva vida hagués perdut la meitat del teu sentit...

- La teva intuïció és notable, sí, rei Serafí...

- Si us plau – diu el rei-, pots tutejar-me sense por. Digues-me només Serafí.

El rei no sempre permet a tothom que el tutegi, encara que no sempre se li sigui exigit, però en aquesta ocasió té la sensació que pot confiar en aquell home.

- Doncs, Serafí, gràcies, resulta que...

- ¿Puc ajudar-te en alguna cosa, nou amic meu?

El bard dubta, però no per molt de temps; finalment, acaba responent-li al rei:

- Crec que sou una bona persona, Serafí, però hi ha coses que un home ha d’afrontar sol, prefereixo anar pel meu camí, almenys per ara. Gràcies, de totes maneres.

El rei es rasca la barbeta i dubta, primer amb expressió enfadada, però finalment somriu una mica i li diu:

- Bé, com vulgueu, però... – El rei treu de la bossa de pell que porta un petit pergamí parcialment cobert de cera: - Per si mai ho necessitéssiu, aquí teniu aquest salconduit; presentant això als guàrdies us conduiran directament a mi al rei.

Franrares dubta per uns segons, observant el regal de Serafí, i finalment se’l guarda a una de les seves butxaques.

- Moltes gràcies, bon rei, però ara voldria continuar el meu camí... sol.

La Misaki, des de dalt del carromat, somriu i diu, però sense cap rastre de falta de respecte a la seva veu:

- Jo penso, guapo – li diu la Misaki – que el que necessites és una dona amb bona delantera com jo o la meva amiga Aurora, que estigui disposada a satisfer-te en el que volguessis, que et curaria la meitat dels mals, i per mi tant de bo la trobessis. El bon rei Serafí és perfectament conscient de la sort que té!!

- Misaki!! Mira que dir això... – diu, és clar, el Serafí.

El bard dubta per uns segons, però respon, tranquil·lament:

- No renyeu a la vostra promesa, estimat rei, perquè en el fons potser té més raó del que sembla. Però de moment aquesta dona que ella menciona encara no m’ha aparegut. A més, m’haig d’ocupar dels meus problemes, i per ara voldria estar sol. Que tingueu molta sort. Només una pregunta abans de marxar... ¿La vostra promesa sempre ha estat així d’atrevida?

- Bé, Franrares... la veritat és que no, al principi era com a més tímida, més reticent. Però això d’estar promesa amb un rei és com si li tragués la por... i no m'estranya. Jo me l’estimo molt, i això que no fa ni quinze dies que la conec. I té una amiga que és gairebé el seu doble, bona proporció de pits inclosos – és clar, en Serafí es refereix a la Misaki Aurora. – I, així doncs... ¿Segur que no us puc ajudar en res ara mateix?

En Franrares no dubta gens a contestar:

- Segur. Però em guardo el seu salconduit com si fós un anell d’or i maragdes. Passa-ho bé, bon rei, i potser tornarem a veure’ns.

- Si insistiu... com vulgueu. Sort amb les vostres dificultats, siguin les que siguin. Fins a una altra!!!

- Adeu, bufó!! – diu la Manaka des del carruatge.

I sense dir-se res més, el bard s’aparta ja completament del camí del carruatge on el rei ja hi ha tornat a muntar i dels cavalls de guàrdia armats. En Franrares els observa marxar camí enllà. Tant el rei com la seva promesa es giren per mirar-lo enrere i li fan gestos de comiat, als quals Franrares respon, somrient, però sense sentir cap dubte en què decideix. Molt poc temps després, el carruatge reial i els dos cavalls de guàrdia giren per un revolt del camí i, pel que al bard respecta almenys, tots ells es perden de vista.

El bard dubta una mica mirant per on el rei i la guapa Misaki han desaparegut. Segur que ambdós, això creu el bard, han tornat a besar-se i a toquetejar-se, pensa el bard. Ah, els enamorats... Però pensa que alguna cosa ha de fer ara... dubta si seguir més temps pel camí, però al final, pren una decisió més agosarada: entrar decididament bosc endins. És probable que l’esperin perills mortals, però també alguns tresors... es pren uns segons per a pensar i, finalment, decideix endinsar-se en aquest bosc.

Dues hores després, no ha trobat en el bosc res d’anormal, ni tan sols ni que fós un lleó ferotge o un petit rierol salvatge d’aigua. Ha tingut la sort de poder matar un conill per a menjar-se’l i trobar alguns bolets comestibles. Per sort, no fa molt de fred en aquesta època de l’any... almenys, no en el bosc d’aquest món de l'era de les espases avui mateix. Ha pogut encendre un foc malgrat les dificultats amb les no moltes coses que porta a la motxilla.

De sobte, sent trepitjades pel bosc, d’algú que camina corrent. Sense oblidar-se que va poc armat, desenfunda la petita espasa que porta penjada del cinturó, i es prepara per al que pugui venir. Escassos segons després, un home malferit camina en direcció al bard, però esbufega, evidentment ferit de mort, tot i que pel bosc no es veu cap altra persona ni criatura. L’home malferit cau de morros. En Franrares li arrenca una fletxa que portava clavada a l’esquena. L’home esbufega unes quantes vegades, i li diu al bard:

- Benvolgut senyor... jo estic malferit, moriré en pocs minuts com a màxim. Em dic Bigley, soc un dels servents més lleials que ha tingut mai el rei Gilibran, i haig d’aconseguir com més aviat pugui ser que el bon rei torni a tenir el martell... està dividit en dues parts: la punta i el pal, ambdós marcats amb la G de Gilibran. Agafa els meus diners, porto unes 30 monedes d’or i també aquest mapa, i continua la missió per mi. Lamento no poder acompanyar-te en la missió. Si compleixes aquesta missió seràs ben recompensat. Però primer t’hauràs d’anar a la torre de Yaztrom, un mag que et vendrà valuosos utensilis. Jo... voldria... – però cau mort a braços de Franrares, després d’uns quants esbufecs.

Després d’enterrar el bon home en un forat mig improvisat, el bard es preocupa per què ha de fer. Si compleix bé la missió rebrà una molt notable recompensa. Però si fracassa, li espera una mort horripilant. S’ho pensa uns minuts... i creu que, si triomfa en la seva missió, els molts diners obtinguts, encara que de moment no sap com, podrien servir-li per a salvar-se de la pena de mort a què el malvat alcalde Ferècrates vol condemnar-lo.

Finalment, es decideix: anirà d’aventures buscant el martell, els dos pedaços d'aquest, i entregar-lo al bon rei Gilibran. Finalment, s’acomoda per a dormir a la intempèrie i s’adorm.

Al sol, quan s’ha fet l’alba, el bard aventurer, amb les indicacions que té el mapa que duia Bigley en morir, un parell d’hores després, s’acosta a la torre on viu el Yaztrom i truca a la porta. Una veu de dintre la torre diu:

- Què voleu?

El bard parla amb la veu i li explica tot el que sap de la missió que ha adoptat. Al cap de poc, s’obre la porta i apareix un home que es presenta com en Yaztrom. Li indica que puguin per la torre pel passadís. El bard, per algun motiu, se sent amenaçat i desenfunda l’espasa. En Yaztrom el mira amb expressió indiferent i li diu que no faci el ruc, que els seus poders màgics són grans. El bard vingut a aventurer creu que és millor ser prudent i es guarda l’espasa dins la funda. Pocs minuts després, ambdós es troben dalt de la torre, en una habitació plena d’objectes una mica desordenats, però en Yaztrom sembla saber a la perfecció on està cada objecte. Mitja hora més tard, el jove aventurer ja li ha comprat alguns objectes al mag, quedant-se encara amb algunes monedes d’or.

A més de la compra, després que el bard li expliqués quina missió li ha encarregat Bigley, en Yaztrom li explica com el martell el tenia inicialment el rei Galibran (qui és un nan de raça guerrera, o sigui, no un home en tots els aspectes) fins que una àguila astuta li va robar el martell. Després, una parella de gnoms varen matar a l’àguila d’una fletxa ben apuntada, i, no volent cap d’ells quedar-se sense martell, i després d’una pugna amb espases, varen veure que el martell es podia dividir en dues meitats: la punta i el mànec. Com que no eren molt intel·ligents, cadascun d’ells, satisfets, es va quedar amb una sola de les dues parts, i varen seguir el seu camí, qui sap a on. En Franrares tindrà una missió de dues parts, ja es veu... però mai s’ha dit que fós una missió fàcil...

Així doncs, entra dins el bosc anomenat Bosc Tenebrós, on han d’estar els dos enans, ambdós ja per separat, amb la seva part del martell. Aviat troba una bifurcació. Alguns metres més tard hi veu una nova bifurcació, on hi ha dalt d’un gran pal un corb. Però aquest corb té alguna cosa estranya, perquè... Pot parlar! Li diu al bard que si vol informació pagui una moneda d’or. Ell decideix pagar-li. Li indica el corb que vagi pel nord. Després li pregunta ell a la bèstia que perquè vol diners, sent com és un simple corb. Li contesta que el mag Yaztrom el va convertir, amb un pas màgic, en un corb, i que només el tornaria al seu estat natural humà si li pagava 30 monedes d’or, res menys.

I encara li quedaven aventures per viure dins del bosc.

Franrares el bard (3): fent l'aventura del bosc.

En Franrares, mentre s’endinsa en el bosc, pensa en la seva missió. Li han regalat 30 monedes d’or, una part de les quals les ha invertit a comprar objectes útils a Yaztrom. Sap que, si li porta al rei Galibran el mànec i la punta del seu martell (ambdues coses porten una “g” gravada) el rei i el seu poble tindran el valor necessari com per defensar-se dels seus enemics... però no hi ha cap dubte que, si deixés passar uns quants dies, l’enemic atacarà una ciutat que no es voldrà ni defensar, i serà pa menjat el fet de destruir aquesta mateixa. És clar que per impedir això cal recuperar aquestes dues parts del martell, sense oblidar que se suposa que els dos follets del bosc segueixen conservant-les. Però era l’hora de fer l’aventura...

És clar que serà una aventura perillosa, però té certes idees per a que Ferècrates l’alcalde malintencionat acabi admetent, dintre de no molt, que l’acusació d’assassinat contra ell és falsa. Si ell hagués assassinat a algú, ni que fós accidentalment, el jove bard-aventurer ho sabria i ho recordaria perfectament. Per sort, comptava almenys amb la simpatia del rei Serafí, qui s’ha vist obligat a penjar cartells sobre l’acusació d’assassinat obligat per motius de burocràcia, però Serafí no es creu tot el que escolta (ni que tingués una molt escassa intel·ligència) però ja comprèn el rei, així com la seva promesa la Manaka, que rebel·lar-se contra un alcalde no és senzill, encara que sigui un alcalde cruel i més o menys sense escrúpols, a qui només li importa sortir-se’n amb la seva a qualsevol preu.

Mentre va pensant en aquestes coses caminant, no nota encara que té una amenaça a punt d’atacar-lo. Gira una mica el cap i ho veu: un porc senglar, ferit i furiós per una fletxa, està a punt d’atacar a l’amistós bard. No hi haurà oportunitat de fugir, i no té temps d’utilitzar un objecte màgic de Yaztrom en aquesta ocasió. Per tant, desembeina l’espasa i es disposa al combat...

Pocs minuts després, malgrat que el porc senglar li ha fet unes quantes ferides, ha aconseguit matar-lo. Li recull de l’animal una fletxa que val algunes monedes d’or i es disposa a seguir el camí, però al cap de pocs passos, sent un bordar de gossos a no molta distància, i rere una cantonada del camí veu una escena curiosa: un cavall de muntar que porta damunt d’ell un misteriós emmascarat i, envoltant l’home emmascarat, quatre gossos de caça que bordaven de tant en tant, fidels i seguint l’emmascarat. ¿Cap on anaven?

El que aquest home porti una màscara en part de la seva cara és intrigant. La gent normalment, excepte en dies de festa especial, no va emmascarada per la vida, a menys que... ¿I si aquest home fós un bandit o un criminal que fuig de la justícia, igual que, en certa manera, ell també fuig de la justícia? ¿Hauria d’atacar-lo encara que disposi de quatre gossos ferotges i fidels?

Però, malgrat tot, el Franrares opta per la presumpció d’innocència i s’apropa a l’emmascarat procurant que no se li noti la por i les ganes de ser precabut. El bard el saluda i li allarga la mà per a que se l’encaixi. L’home també li allarga la mà... i té anells d’or en les dues mans, ara que ho observa!! Si el matés en combat encara que té quatre gossos protectors, un cop ell i els seus aliats animals estiguessin morts seria un joc quedar-se amb tots els anells i vendre’ls a un bon preu... però això també seria un crim a ple efecte. ¡¡Aleshores, Ferècrates tindria motius reals per a aplicar-li la pena de mort!! Perquè atacar a un orc ferotge encara està justificat, però aquesta persona és un ésser humà del qual no té cap prova que hagi de ser un criminal (de fet, encara que ho fós, ¿com demostraria que era un criminal? Excepte potser per l’alcalde cruel Ferècrates a qui no li importa condemnar a qui el molesti fins i tot fingint unes proves irreals.).

Però al final, Franrares estreny la mà del seu nou conegut procurant no pensar en els temptadors anells. L’emmascarat es treu la màscara amb tota tranquil·litat i li explica que sol portar la màscara per a protegir-se millor del vent del bosc, i que només estaven els gossos perseguint un porc senglar (Franrares prefereix no mencionar-li que es va trobar amb un porc senglar fa poc temps). L’emmascarat somriu com si li hagués agafat simpatia pel “vagabund honrat del bosc” i li regala, a canvi de res (potser és un home caritatiu malgrat viure en una època difícil), una mica de belladona, una espècie com d’herba amb qualitats importants (després veurem quines qualitats importants té la belladona per a ajudar, encara que sigui indirectament, a la causa del bé).

L’emmascarat, un cop que veu que el bard s’ha posat tota la belladona a la motxilla en un lloc visible, l’home aquest diu uns quants crits al seu cavall i als seus gossos i els indica (és bastant possible que tots els seus animals estiguin prou domesticats per a això) que han de continuar pel camí, i, abans de sortir fora de la vista del nostre aventurer improvisat, es gira per a saludar-lo per darrera vegada. Aviat, l’emmascarat i tot el seu “seguit” es perden de vista per un racó del bosc, suposadament encara en cerca d'aquell porc senglar que està fora de la seva vista i, si hi ha sort, el podran caçar encara viu... si és que no està ja mort... depenent de quin sigui el porc senglar que busquin...

En Franrares es rasca la barbeta i, després d’un minut de reflexió, es disposa a seguir el seu camí.

Finalment, després d’unes hores de caminar en les que no hi treu gaire, per no dir cap, informació sobre les parts del martell desaparegut, i gens ni mica recuperat cap de les dues meitats d'aquest, ja es fa de nit, i decideix que és hora de menjar alguna cosa i d’anar a dormir, tot i que serà a la intempèrie. Es prepara un menjaret simple, però suficient i es disposa a adormir-se amb la seva espasa al costat. Però, poc després, escolta, a ben poca distància, el fet de grunyir d’una criatura que devia rondar pel bosc fins a trobar-se amb ell, i era el moment de defensar-se del seu atacant (ell suposa que es tracta d’un gos o similar) i, quan el mira front a front veu que és un home llop, de tòrax despullat, res menys. Després d’uns quants assalts, l’odiós home llop cau mort davant l’aventurer improvisat, però no sense fer-li algunes ferides. A continuació, el bard ja comença a notar una picor molesta per tot el cos, i ja sap el que és: a ell mai li havia passat fins ara, però ha sentit històries de gent que ho havia patit, tant si segons el cas ho hagués pogut solucionar o, en altres casos, no. La mossegada de l’home llop, d’efectes ràpids, té el poder de transformar, a tothom que sigui atacat i ferit per les bèsties lupines-humanes, per algun verí que produeixen les seves urpes, possiblement un verí d’origen màgic, la persona per les venes per la qual comenci a circular aquest verí, li passarà que es transformarà en un home llop en pocs minuts a menys que aconsegueixi evitar que el verí li transformi prou la seva pròpia biologia.

I, és clar, en Franrares no té cap desig d’acabar per sempre transformat en un salvatge i irracional home llop... aleshores se’n recorda de la belladona que li havia ofert el misteriós home de bona fe emmascarat i que la belladona, si es menja a temps, evita la transformació en home llop; és una de les maneres eficaces de bloquejar i eliminar la transformació, sobretot si encara no s’havia fet del tot efectiva. Així que en Franrares es treu ràpidament la belladona i se la menja ràpidament, com si s’estigués morint de gana. La belladona té un gust repulsiu, gairebé dolorós per a la gola, però en Franrares es menja tota la que tenia de totes maneres. Almenys, en tot cas, és efectiva; en pocs segons, el nostre petit heroi ja no nota més el procés de la transformació en home llop; tot el que nota d’aquest efecte es dissipa en alguns minuts, a poc a poc. A més, la belladona no té cap efecte secundari. Amb un pensament de simpatia cap a l’emmascarat, fós qui fós (una bona persona, almenys a la seva manera, com ha vist) i es digués com es digués, en Franrares es disposa a tornar a dormir, amb l’espasa mai separada d’ell.

La resta de la nit transcorregué sense incidents.

A trenc d’alba, el jove aventurer es trobava de nou en moviment, però sense cap pista d'on es podrien trobar els dos trossos del martell de Galibran, excepte la que abans li va vendre el corb per una moneda d’or. En això que, alguns metres més endavant, troba una espècie de gnom diminut, que està dormint sobre d’un bolet, ben tranquil per jutjar de com dormia. En Franrares decidí que havia de parlar amb ell; li feu una empenta suau per a anar-lo despertant, però de sobre el gnom diminut va despertar-se sobresaltat i es va caure avall del bolet, fent-se una mica de mal.

- ¿Qui ha estat, qui ha estat? – deia el gnom.

De sobte, la criatura diminuta es girà cap a l’aventurer i, és clar, veié el que hi havia i el que li semblava: que era l’aventurer qui li havia fet la “brometa” (l’accident, en realitat) de tirar-lo del bolet. Es quedà mirant l’aventurer. De sobre, Franrares cedí als seus instints violents i es disposà a atacar-lo amb l’espasa. El follet només mira l’espasa i ¡¡la transformà en una pastanaga tot seguit!! Franrares mirà la pastanaga que abans era la seva espasa, però, en comptes de donar-se per vençut, li tirà la pastanaga contra el follet; aquest mateix, tanmateix, aconsegueix reaccionar a temps, mira per un moment la pastanaga, i ¡¡aquesta es transformà en una papallona que anà volant per l’aire!! El Franrares se sentia ridícul perquè, encara que el follet no fós un brollador de simpatia, no li havia fet, almenys el follet a ell, res de dolent, almenys que ell sabés, excepte un diguem-ne acte d’autodefensa. Li va demanar excuses i li va demanar que, si us plau, li retornés l’espasa; i ho va fer (l’espasa va ser retornada a Franrares) però no abans que Franrares, en senyal de disculpa, li entregués dos dels objectes que havia comprat a Yaztrom; trobava, no sense una mica d’antipatia, que li sortia més a compte pagar la disculpa que quedar-se sense espasa. Aleshores, decidí calmar-se i parlar amb el gnom. Li va preguntar si havia vist algun follet pel bosc, per tal que potser un dels que ell havia vist fós el que tingués una de les dues parts del martell de Galibran. El gnom digué que la informació li costaria algun objecte o alguna moneda d’or. Mig enfadat, Franrares li pagà la petita però significativa “taxa” per la informació. El gnom li digué que va veure un follet que corria pel bosc en direcció nord, però que, cosa suposable, no podia saber si era o no era un dels dos follets que tenia una de les dues meitats del martell. No podia dir-li cap més informació d’utilitat. Encara que enfadat per la petita, encara que barata, informació, va decidir que seguiria la pista, encara que no immediatament.

Tres quarts d’hora més tard...

Des de feia poc temps, en Franrares, gràcies a un braçalet de força adquirit per Yaztrom i utilitzat una mica tramposament i haver-li guanyat un pols de força al molt musculós Yinn (un home que vivia sol en una cabanya de fusta i que deia que “es guanyava la vida amb els braços”), i d’haver deixat una mica desmoralitzat al Yinn per la seva derrota, havia aconseguit uns pols de levitació que considerava que li serien molt útils en el futur.

Després d’haver corregut unes quantes aventures més, arribà a una cabanya petita en el nord. Pogué forçar la porta amb unes quantes empentes i anà, dintre de la cabanya, escales avall, a veure si trobava alguna cosa d’utilitat, i va veure una espècie de capella, amb un esquelet i un sarcòfag misteriós. Intentà moure la llosa del sarcòfag però era massa pesada, fins i tot utilitzant el braçalet de força. Aleshores se li ocorre d’utilitzar els pols de levitació que li havia guanyat a Yinn, qui semblava creure’s invencible pels seus músculs de primera segons ell, i, davant el contacte dels pols, la llosa s’alça de damunt del sarcòfag i es manté un metre per damunt d’aquest evidentment per art de màgia. El que veié a dintre el deixà garratibat...

Hi havia un misteriós esperit necròfag (o, en altres paraules, un esperit caníbal, una criatura de carn ja podrida però potser sostinguda en una espècie de vida per la màgia) que es disposava a atacar-lo i a menjar-se’l, sigui per paràlisis o per ferides mortals. El valent bard retrocedeix unes passes estratègicament, però treu de la motxilla un flascó d’aigua beneïda i l’enarbora en l’aire; l’esperit necròfag, autoconscient que l’aigua beneïda podria fins matar-lo (els éssers no-morts no tenen una mort absoluta, sinó relativa) retrocedí i es quedà tremolant contra la paret. En Franrares recollí, amb mitja atenció posada perquè l’esperit necròfag no l’ataqués per sorpresa. A dintre del sarcòfag, ara que l’esperit ja no hi era, hi havia “només” una bossa amb 25 monedes d’or que podia sumar a les que encara tenia, i, potser el triple d’important encara, un pal que portava res menys que una G gravada. Quina sorpresa!! Sense cap mena de dubte, aquest era una de les dues meitats del martell de Galibran. Ara només faltava per trobar l’altra meitat i anar-se’n a Stonebridge a portar-li, quan ho aconseguís, el martell complet.

La manera com, no molt de temps després en el futur, el bard valent aconsegueix l’altra meitat del martell de Galibran no la diré per què la considero menys atractiva literàriament. En tot cas, realment, el bard recull i ajunta les dues meitats del martell i es dirigí a pas ferm cap a Stonebridge.

Ja pot assaborir l’alegria que tindran els nans de Stonebridge en veure com tornaran a tenir el martell i, quan cobrés l'abundant recompensa, la utilitzaria, a partir de certs mitjans que no explicaré ara mateix, per a netejar el seu bon nom injustament convertit en el d’un proscrit.

Franrares el bard (4). El retorn del martell i la lluita per la dignitat.

Després de recórrer un llarg tram de bosc, l’atrevit bard Franrares arriba a les portes de la ciutat de Stonebridge, la ciutat on viu el rei Galibran. Dos nans el miren amb atenció, però amb tranquil·litat, gairebé com si el coneguessin. Se li apropen i, sense fer-li preguntes, el demanen que el segueixin. A mesura que van caminant a través de Stonebridge, diversos nans seguien amb curiositat l’aventurer (l’aventurer forçat, en podríem dir) i el contemplaven de lluny, en certa manera com si fós una curiositat com per exemple un lleó empresonat que anés a entrar en un zoològic.

Un dels dos nans que acompanyen Franrares li assenyala una de les ferides d’ell i li diu amb veu mig indiferent:

- Suposo que això t’ho has fet en el Bosc Tenebrós. És increïble els aventurers com sou. No sé què preteneu amb això.

Franrares no respon, però se li veu en la cara ben clar que ha escoltat perfectament el que li diu el nan. Al cap d’uns minuts de caminar, l’heroi i els dos acompanyants, seguits per la meitat dels pobles de nans, arriben a on està un nan barbut amb aspecte de ric, tan deprimit moralment que és com si li costés aguantar el cap sobre les espatlles. És el rei Galibran, evidentment, no cal ni preguntar. Franrares somriu, se li apropa i treu de la motxilla el martell, amb les dues meitats degudament acoblades, i se li entrega al rei. Aquest somriu, alça per l’aire el martell, sobtadament alegre, i li diu al seu poble:

- Ja torno a tenir el martell de guerra, estimat poble meu!!! Ja podem anar a lluitar i a defensar-nos contra els gnoms!

I molts entre els del poble criden d’alegria.

Però quan el rei, poc després, se n'adona, per dir-se-li Franrares, de tota la història del bosc tenebrós, que el seu fidel seguidor Bigley (qui li entregà a Franrares la missió perquè la seguís en nom seu) ha mort, és com si una ombra de tristesa li ensombrís la cara per uns instants. Poc després, el rei li entrega a Franrares una recompensa molt generosa: una corona d’un or gairebé pur i una caixa pesada plena de pedres precioses indubtablement d’una gran vàlua.

Mentre es van enllestint els preparatius militars per a la guerra defensiva, el rei convida a Franrares a anar a viure uns dies amb ells, però, tot i que a desgana, desitjós de netejar el seu bon nom tan aviat com pogués, el bon heroi s'acomiada d’ells i se’n va fora del poblet amb la recompensa del rei dins la motxilla i, és clar, sense el martell de guerra ara reconstruït. Porta provisions per uns quants dies si se’n controla el gast.

Després d’uns quants dies recorrent primer el bosc i després el camí, i de preguntar a algunes persones, acaba arribant a la gran ciutat de Yorosham, on viuen, entre d’altres, el rei Serafí i la seva promesa la Misaki Manaka.

El primer que fa el bard quan arriba a Yorosham, procurant no fer-se notar molt per ningú, donat que segueix estant acusat legalment d’assassinat en aquest món, (tot i que més d’un, entre ells el rei, sospita que l’assassinat “real” de Franrares és tan real com una arrel negativa, o sigui, que de fet és totalment fictici).

Primer passa per un prestador i, per uns quants milers de monedes d’or, ven bastantes de les pedres precioses de Galibran. Després, es dirigeix directe al palau de Yorosham. Allí, els guàrdies li pregunten que què necessita, i ell els hi ensenya el salconduit que li va prestar el rei Serafí. Tres quarts d’hora més tard el rei i el bard es troben reunits en una elegant habitació de palau. La Misaki està en una habitació contigua, empolainant-se i posant-se elegant, havent saludat un moment a l’amfitrió. Després d’un temps de cortesia, el rei li pregunta al bard que en què el pot ajudar.

No sap per què, però de sobte Franrares té la sensació que li agradaria estar en un llit fent l’amor, amb una dona de grans pits, amb precaucions contra l’embaràs de moment... Potser haver conegut a la Misaki Manaka li ha impressionat fortament...

Però procura que no se li noti aquest impuls i li parla al rei del seu projecte. Només ha de prestar-li el rei mateix les tropes suficients per a escarmentar al malvat Ferècrates. L’atac serà aquesta mateixa nit. A canvi de l’ajut del rei li pagarà uns quants milers de monedes d’or, provinents de la venda parcial del tresor de Galibran.

Passen unes quantes hores. Ja és negra nit. Silenciosament, un petit però considerable exèrcit envolta la ciutat del traïdor Ferècrates. El rei ha donat llicència i instruccions a les tropes perquè ajudin a Franrares, però el rei mateix no intervindrà en l’assalt.

Quan les tropes dirigides provisionalment per Franrares es troben a menys de 50 metres de la diminuta ciutat, un soldat de guàrdia nocturna adverteix la seva presència i els pregunta que a on es dirigeixen. Franrares s’avança i senzillament li diu:

- Vull veure l’alcalde ara mateix. És per un assumpte personal.

El guàrdia dubta, però accedeix. Al cap de vint minuts el malvat alcalde i un seguit de soldats es troben en l’esplanada. El bard mira amb odi la cruel persona. L’alcalde li pregunta:

- Bé, què vols?

- Detenir-te per les falses acusacions que has fet sobre mi. La veritat brillarà. Soldats, ajudeu-me!!!

- Això ja ho veurem. Tropes, a mi!

Però les tropes del malvat alcalde, que ja estaven farts de suportar el seu descarat despotisme, miraren per uns segons la cara decidida de Franrares i de les tropes i, decididament, l’un rere l’altre anaren tirant les armes a terra i retirant-se i escampant-se per diversos camins.

- Però... ¿Però què feu? ¿Però què és això? – salta el malvat alcalde. - Brossa!!! Covards! ¿On us creieu que aneu? ¿Per això us pago?

- No paga bastant per jugar-nos la vida per les seves injustícies. Ho sento – li diu el seu sergent tirant també les armes a terra.

- Però si tindríem una possibilitat de guanyar!!! Torneu, esgarriats!

Al cap de pocs minuts, Ferècrates ja va veure que tenia totes les de perdre, abandonat per tots els seus “lleials”. I es va rendir, deixant-se posar les manilles, amb un gest de fàstic. L’endemà, va explicar públicament davant una gran multitud que l’acusació d’assassinat que va fer a Franrares era falsa, que el cadàver presumptament matat pel bard era mentida, una simple invenció, i que s’entregava a Serafí esperant la seva magnanimitat. Més d’un li va demanar la pena de mort, però el noble rei, que odia aquesta classe radical de càstig, es va limitar a tancar-lo a presó.

Algunes hores més tard, el rei li pregunta al bard que a què es dedicaria, ja que, amb la recompensa de Galibran, no en tindria per viure tota la vida. En Ferècrates li diu al rei que retornarà a la seva feina de bard, a menys que l'atragués, potser, tornar a viure aventures. Qui sap si estarien en contacte esporàdicament el rei i ell. I li desitjà al Serafí molta felicitat amb la seva atractiva promesa, però... tenia la impressió que les coses no li serien fàcils a Serafí ben aviat... ¿Una falsa impressió?

Poc després, el bard puja en un cavall i se’n va camí enllà. Un seguit de persones, encapçalat pel rei i la seva frau, se n'acomiada. És el final de les seves aventures... o no? S’haurà de veure... a on pertoqui...

Obashim i Misaki (9): el rei i la seva promesa visiten el poble.

L’endemà següent que el rei Serafí hagué fet el favor a Franrares el bard, el rei, ja descansat, es lleva del llit on havia dormit amb la Manaka, i passa uns minuts consultant uns documents, mentre que la Manaka el mira com a encuriosida.

De sobte, tot i que no pas sobresaltat, el Serafí diu amb veu tranquil·la:

- Misaki, amor meu, aquest matí jo he d’anar a totes presses a Gandalf, el poble on viuen l’Aurora i l’Obashim. No serà més que unes tres hores d’estar allà i, com ets la meva promesa, suposo que no tindràs inconvenient en venir-te'n...

- Cap inconvenient, Serafí... o això crec. - ¿Què haurà volgut dir la Misaki amb això de “o això crec”? Ja ho veurem...

Així doncs, en menys de mitja hora el carruatge ja els recollia a la porta del palau, junt amb uns quants guàrdies d’escolta, i en prop de dues hores després ja estaven ben a prop del poble.

El rei no sabia com es prendria la Misaki Aurora la seva arribada, tenint en compte que, feia dies, aquesta bona dona li tenia totes les manies del món, sense oblidar que havia refusat de casar-se amb ell en el seu moment. De resultes que bastants habitants del poble de Gandalf estaven ja reunits al camí del poble esperant al rei i a la Manaka, inclosos, és clar, l’Aurora i l’Obashim.

- Benvinguts!! – cridava més d’un. – En aquest modest poble sempre tindreu un lloc.

El rei baixa del carromat i veu que l’Aurora se li aproxima a pas ràpid. No sap com reaccionar, però de sobte l’Aurora li fa un petó a la galta i li comenta:

- M’alegro de veure’t, amic meu.

- Sí? – respon el Serafí, estranyat. – Gairebé em pensava que no voldries ni sortir a rebre’m.

- No facis ni cas de la mania que et tenia. Ni jo me'n recordo que perquè t’havia tingut mania abans. Suposo que va ser una intuïció femenina mal enfocada. I no em guardis rancúnia pel fet que vaig refusar de casar-me amb tu; és que soc una dona molt aventurera i ajuntar-me amb un rei no fa per mi... em penso, i ho penso amb tolerància, que viure tranquil·la, almenys per ara, no m’es adequat, però, ara que ja no et tinc mania, m’alegro molt que hagis trobat una dona ideal per a tu...

I, dient això, l’Aurora s’apropa a la Manaka i l’agafa de les mans:

- Mira qui tenim aquí – diu la primera, somrient amablement i sense cap cinisme - res menys que promesa a un bon rei!!! Crec que t’anirà de fàbula aquesta vida. Et desitjo el millor, reietona.

La Manaka somriu i diu:

- I pensar que en una altra dimensió-, es refereix, és clar, al temps actual-, on vaig néixer, era una pringadeta de poques qualitats especials, enamorada de l’home equivocat – parla de Makoto, és clar - i, a vegades, envoltada de gent que no em respectava!! Ara ja són altres temps, i ningú em prohibirà de fruir-los.

- Per cert-, afegeix l’Aurora-, ¿saps qui és el meu nuvi des de fa molt poc?

La Manaka, que no és tan ruca com potser podria semblar, es gira cap a l’Obashim, l'assenyala, i li diu a l’Aurora:

- ¿Ell?

- Sí, ell!! – aclareix l’Aurora amb veu triomfant. – L’Obashim i jo hem formalitzat el sentiment que sentíem des de fa unes poques setmanes. Ara som feliços junts... i impacients de quan serem el padrí i la dama d’honor de la boda de l’any.

- Has d’explicar-me més coses!! – insisteix la Manaka, però aclarint: - Però ara mateix haig d’anar a la sala de ball on participava abans de prometre’m amb el príncep. Em sembla que em volen saludar o similar.

La promesa del rei avança cap a un carrer, però es queda palplantada a lloc en veure a tres homes que no desconeix pas... de fet, l’Aurora i l’Obashim també es queden de pedra en veure’ls precisament a ells... el rei no perquè, en el seu cas, no els coneix ni sap què han fet de dolent, encara...

Un dels homes avança uns passos, intentant de somriure tímidament, però va vestit de simple camperol i, sens dubte, no va armat.

- Hola, ehem, crec que ens deus reconèixer... nosaltres... ¿Crec que et dius la Misaki Manaka, oi?

La Manaka el mira fixament... és un dels tres homes, tots ells tres han vingut, que, en veure-li amb pits enormes i “amb poders màgics de bruixeria”, la van intentar d’apedregar i, si no fos per Obashim, tal com l’amenaçaven, l’haurien matat!!!

- Oh, Serafí, promès meu, i tant que els conec, des de fa un temps, i no volia tornar-los a veure mai més!!! Són uns mals homes supersticiosos que havien intentat de matar-me en una ocasió creient-me una bruixa!

- Com!!!??? – el rei es va sobresaltar. – Guàrdia real, veniu a mi! Envolteu a aquests tres mals homes i que no intentin res dolent! Amenaçar de mort la que seria la meva promesa, la d’un rei, res menys!

En pocs segons, així doncs, quatre guàrdies armats envolten els tres homes, que, malgrat mostrar-se tremolosos i no pas intimidadors, es queden on estan.

- No venim a amenaçar ni a atacar a ningú, venim en bones intencions. Hem sentit a parlar de la Misaki últimament, i creiem que és una dona d’excel·lents intencions. Lamentem la nostra equivocació de creure-la una bruixa, però... bé, en realitat és una dona molt guapa, però no estem gens acostumats, almenys no abans de conèixer-la a ella, que existien dones amb... aquests atributs especials. Demanem el perdó a la Manaka i al rei i assegurem que un incident semblant no tornarà a passar... almenys, no per part de nosaltres.

L’Obashim, que va ser qui va defensar a la Manaka per aquest aleshores, avança uns passos, amb fermesa, cap a aquells homes, i diu:

- Confio – la veu sonava sense cap humor – que no serà pas un truc.

- No – respon un dels homes-, no és en absolut un truc. Són disculpes sinceres.

- De segur – diu la Manaka, amb confiança ferma – que ja està resolta la confusió. I ara, per reafirmar les paus, els vull fer una abraçada a aquests en el fons bons homes per a fer ja del tot la pau, sí.

El rei ja se sentia més tranquil, però no deixava d’observar. La Misaki Manaka feu una abraçada ferma a cadascun dels seus tres examenaçadors. Al contacte dels seus pits enormes contra el seu, els tres homes s’emocionaren, però procuraren que no es notés pas.

Uns minuts més tard, havent ja marxat aquells homes, la Manaka, juntament amb el Serafí, l’Aurora i l’Obashim, i dues o tres persones més, ja estaven enfront del local on la Manaka treballà durant alguns dies abans de prometre’s amb el rei. Res més traspassar la porta, algunes persones la miraren i l’aplaudiren, interrompent el ball per uns pocs minuts.

- Benvinguda, Misaki!!! – li deia un a la Manaka.

- Ja ens han informat que ara ets res menys que la promesa d’un rei!!! Ens alegrem molt per tu – li deia un altre.

- Et trobarem a faltar en els nostres balls, però et desitgem el millor – li deia un tercer.

- Per què no ens fas un darrer ball de comiat per nosaltres, abans de tornar a Yorosham?

- Bé-, diu la Manaka girant-se al Serafí-; ¿no t’importa, amor meu?

- No, no – diu el rei, somrient. – Fes-los la darrera exhibició i diverteix-te.

- D’acord – diu la Manaka -, però m’agradaria saber, nois, com heu sabut que jo venia al poble ara mateix.

- Ah, secret professional, guapa – només li digueren.

Dit i fet. La Misaki M. es vestí de ballarina, estigué ballant com prop de tres quarts d’hora, després s'acomiadà del seu públic i se n'anà amb el seu promès i els seus amics.

Ja estaven fora del local quan la Manaka li preguntà a la seva amiga Aurora:

- ¿I doncs, estimada amiga? Jo ja saps que el meu destí és ser reina... amb tu com a dama d’honor. ¿Tu què faràs, et quedaràs a viure a Gundalf com a majordoma indefinidament?

- No – diu tranquil·lament l’Aurora, conscient que l’Obashim les estava escoltant – ni a mi ni a l’Obashim ens atreu quedar-nos per molt de temps en aquest poble, malgrat que a la seva manera ens agrada. Ens quedarem aquí alguns mesos, no prolongarem el contracte i ens n’anirem a la recerca d'aventures.

- Et trobaré molt a faltar, però recorda que m’has promès ser la meva dama d’honor. Pobre de tu que em fallis! – el to de veu de la Manaka era només mig de broma.

- Seré la teva dama d’honor, com t’he promès. ¿I et casaràs molt aviat amb el rei, Misaki? – insisteix l’Aurora.

- Abans vull fer una presentació davant la gent de la ciutat de Yorosham, que em coneguin una mica, i alguns dies després ja em casaré i seré ja definitivament la reina!!! Em fa una il·lusió! I quin dia seré jo la teva dama d’honor, picarona?

- Jo i l’Obashim de moment – remarca el “de moment” l’Aurora – no tenim intenció de casar-nos, però suposo que, si seguim ell i jo junts, algun dia dintre d’uns anys ens casarem... senyora reina.

Les dues “tetorrones” s’avançaren i es digueren entre rialles algunes coses a l’orella. I ja se sap, quan les dones es diuen coses de boca a orella, no hi ha manera de saber què s’han dit, secretets femenins...

L’Obashim i el Serafí es parlaven entre ells.

- Bé, altesa Serafí-, diu l’Obashim-, m’alegro que tot hagi acabat bé... Passi el que passi, us desitjo molta felicitat a tu i a la Manaka.

“Però” pensa l’Obashim, “¿perquè em penso que només és una felicitat que ara promet, però que després s’extingirà fatalment?”.

- Que hi ha algun problema, Obashim, amic? – li pregunta el rei. – Et veig com a preocupat.

- No, no – diu l’Obashim, procurant no semblar preocupat-, estic una mica fastiguejat perquè he dormit malament, però tot va bé – però l’Obashim sap que, anit, junt amb l’Aurora, va dormir esplèndidament bé... però no vol preocupar a ningú.

- Ah, d’acord, però tu en concret no em diguis “altesa”, som bons amics – diu amistosament en Serafí.

I passà el temps...

Al cap de dues hores i mitja, el Serafí i la Manaka ja havien acabat els assumptes pendents, i s'acomiadaren cordialment dels seus dos amics i d’algunes altres persones més. D'aquí a pocs dies, la Manaka serà presentada davant del públic com la futura esposa, i per tant reina, de Yorosham. Naturalment, tant l’Aurora com l’Obashim eren invitats a anar-hi i van jurar que procurarien no faltar-hi per res.

Tot semblava anar ja ben encarrilat, però...

Obashim i Misaki (10). Comentaris de gent de Yorosham abans que en passi una de grossa.

L’Aurora se sentia molesta davant el sacseig del seu nuvi Obashim. Hauria preferit dormir una o dues hores més.

- Vinga, dropa!!! – li deia el jove aventurer. – Dintre de poques hores la nostra estimada amiga farà la seva presentació a la gent de la ciutat de Yorosham i hem de procurar ser puntuals.

- Ho sé tan bé com tu – diu l’Aurora -, però és aquesta nit he tingut malsons a estones i ara em sento cansada, tot i que no vull fallar-li a la meva amiga. Arreglem-nos una mica i anem tirant...

La Misaki Aurora i l’Obashim, així, en poques hores, ja estaven vestits i preparats en Yorosham, la ciutat en què aviat la Manaka seria la reina consort. Esperaven en el moment en què vindrien el rei i la seva promesa per a saludar-los.

¿I què es va dir de la parella per part de la gent? Molts d’ells murmuraven...

- No em puc creure que el rei finalment hagi decidit casar-se!!! Jo el feia solter tota la vida... i ho dic amb respecte...

- Jo també – murmurava un altre -, però ja que ja ha passat, estic molt content que hagi trobat una dona que el complagui.

- Què té ella que no tinguessin les altres dones que es varen oferir al rei? Algunes d’elles eren econòmicament molt riques... És clar que el rei ja és prou ric per si mateix per a no necessitar, ni de lluny, diners d’una altra persona...

- Diuen que és una dona de pits gairebé descomunals... deu deixar-lo ben satisfet eròticament... Ja sabeu el que diu el refrany: “tiren més dues tetes que dues carretes”.

- Per cert, m’han dit que la Misaki és molt amiga d’una altra dona de pits i estètica molt semblant...

- Ja! Crec que és la Misaki Aurora...

- Diuen que la Misaki Manaka mai s’hagués casat amb el rei si no hagués accedit a ser la seva dama d’honor, cosa que al final s’ha decidit a fer.

- Quin honor!! I fa molt de temps que les dues Misaki es coneixen, que la Manaka l’estima tant?

- Oh, que va!! Ara mateix encara no fa dues setmanes que es coneixen.

- I aleshores, a què ve aquest afecte tan intens de la Manaka cap a l’Aurora i l’Obashim?

- Es rumoreja que la Manaka va estar molt impressionada quan l’Obashim i l’Aurora li varen salvar la vida d’uns per aleshores incontrolats... No sé, alguna cosa d’especial té una Misaki que l’altra l’aprecia tan intensament. La impressió que són molt bona gent, possiblement. Alguns comenten que la Manaka és molt enamoradissa i que li agraden molt les persones bondadoses; fins i tot que el primer que l’enamorà fou un tal Makoto, de qui tenia moltes fantasies amoroses en altres temps, d’ell l’enamorà la bondat del seu comportament. A més, sigui una virtut o un defecte, ella no és gens partidària de les baralles ni de les discussions, ni tan sols en cas d’autodefensa.

- També alguns creuen que la Misaki Manaka ve del futur i que ara, com veiem, s’ha decidit en ferm de casar-se amb el rei de la nostra època.

- Amb la màgia que existeix en el nostre temps, a vegades incontrolable i imprevisible, és bastant possible que algú vingui del futur a la nostra època.

- Però em costa d’imaginar que una dona com ella estigui a punt de ser reina... diuen que, en efecte, té un caràcter molt dòcil, mig submís i bondadós.

- Però al rei, mireu vós, li agraden les dones amb aquest tipus de... caràcter dòcil... i, al capdavall, és llei de vida:. qui pugui casar-se amb la persona que estima, que li faci profit!

- A part, que tingui una bona delantera...

- Això té un bon pes, però sé que el rei no només li interessen les seves virtuts eròtiques, sinó que també li agrada el caràcter d’ella... La Misaki Manaka té una sort que no se la mereix.

- I em diuen que l’Aurora, abans que la Misaki, li va oferir al rei fer-se la seva dona, i ella ho va rebutjar de pla.

- Sí, em sembla que li tenia una mania estranya al rei... a vegades passa en gent que es coneix poc, que la primera impressió és dolenta.

- Mira que rebutjar ser reina consort l’Aurora, amb tantes que ho acceptarien de seguida...!!!

- Home, un respecte! Crec que és una dona molt aventurera i que de moment no s’anima a tenir una convivència estable... potser ho farà amb el seu nuvi, un tal Obashim...

- L’Obashim l'entovirà i, encara que potser es farà esperar uns quants anys, aposto a què tindrem una altra boda... I ja veig venir la Manaka i el rei com a dama d’honor i padrí!

- Home, això potser s’haurà de veure... en pocs anys podrien passar moltes coses...

- Per cert, ¿sabreu on aniran l’Obashim i l’Aurora en cerca d'aventures?

- Jo no en tinc ni idea.

- Ni jo tampoc.

- Igual en les seves aventures es faran famosos.

- Qui sap.

- Sé un lloc a on en tot cas no aniran pas gens... Nasrim, la ciutat mal entesa com a perfecta!!!

- Tens molta raó!!! Jo tampoc vull anar a aquesta ciutat. És sosa, somnífera... La ciutat de l’etern ordre. Bah!!! A qui li agradi això que hi vagi, però no és el meu concepte de societat perfecta... si és que n’hi ha un, de concepte únic, de societat perfecta, però en tot cas, aquesta societat de gent tan anestesiada no em va gens, a mi.

- Bé, però callem, que ja sonen les trompetes i ja arriben els nuvis...

Tothom callava mentre el rei Serafí i la Misaki Manaka avançaven cap a l’entarimat a dir un petit discurs.

L’Aurora, entre el públic, notà com una mena de fred intens... I això que estàvem en ple estiu! Devia ser una sensació del subconscient... Però va decidir no reaccionar.

Ignorant la sensació de l’Aurora, aviat la Misaki i el seu enamorat varen pujar pas rere pas a l’entarimat mateix. El rei es dirigí a la gent del poble que havia vingut:

- Estimats súbdits i gent del poble, tinc el gran honor de presentar-vos a la dona que serà la meva esposa i la reina regent de Yorosham. Ella us vol dir unes paraules. Endavant...

La Misaki va fer un pas endavant, emocionada, s’aclarí una mica la gola, i va dir:

- Estimats conciutadans i súbdits, jo, la Misaki Manaka, estic contenta de dir-vos que...

Però en aquell moment, davant la sorpresa general, es veu, vinguda no se sap molt bé d’on, una fletxa de metall que volà ràpidament pels aires... i es clavà en el coll de la mateixa Manaka!!! Potser més per l’espant que pel dolor, la dona de pits enormes va caure inconscient, però no morta, directament sobre el terra. El rei, alarmat, s’acotxà sobre ella i li diu:

- Quin miserable t’ha fet això, afectuosa Misaki!? Socors! Que algú m’ajudi a buscar un metge i que algú capturi al responsable o a la responsable que hagi disparat la fletxa, sigui qui sigui! Si us plau, Misaki, amor meu, passi el que passi, no et moris, que estic molt enamorat de tu... – i el rei plorà...

Entre la gent va córrer el desconcert i l’alarma general. Qui havia atacat a la bondadosa Misaki per a intentar matar-la? Per què ho va fer? S’anava a morir en poques hores la dona de bon cor i atractiva delantera? De moment almenys, la Misaki està viva, però ha caigut inconscient i sense reaccionar.

No cal dir que, entre la gent del poble alarmada, estaven l’Aurora i l’Obashim, que, després d’uns minuts anant a tota la pressa possible entre la gent, arribaven al costat de la Manaka i del Serafí. El rei comentà:

- No entenc com ha pogut passar. La Manaka és una de les dones més bondadoses amb què et puguis trobar en la vida. M'estranyaria moltíssim que tingués enemics. ¿O és que l’han atacat només perquè anava a ser la meva consort en pocs dies... si és que no mor en poques hores? De moment només podem estar al seu costat i que el metge digui què li passa i què és el que hi podem fer.

L’Obashim, que no és un home ignorant, va agafar del terra la fletxa que ha causat la desgràcia de la pobrissona Manaka, i la mira atentament; després se l’ensenyà al Serafí i li va dir:

- Mira aquest líquid verd que hi ha a la fletxa… ho reconec: és un verí mortal de necessitat, tot i que fa patir horriblement a la víctima uns quants dies abans de matar-la definitivament.

El Serafí va observar el que hi ha dit l’Obashim i va afegir:

- Amic meu, li comentarem això als metges. Espero que encara la puguem salvar... Donaria 10.000 monedes d’or a qualsevol que li trobés una eficient cura.

Al cap de pocs minuts varen venir uns homes amb una llitera, i, en un carromat, es disposaven a portar-la al metge més pròxim. El rei anava dins el carromat mateix; l’Obashim i l’Aurora arribaran en cavall de seguida que puguin.

Morirà la Manaka de manera tan inesperada? Trobaran al culpable? Què passarà?

Obashim i Misaki (11). Hi haurà una solució per a salvar la Manaka?

Havia passat un cert temps. El carromatge d’improvització ja feia dues hores que havia arribat a casa del doctor. En aquell moment, a la Misaki Manaka l’estaven atenent varis doctors en una habitación contigua. En l’habitacio d’espera están esperant la Misaki Aurora, el guerrer Obashim i el rei Serafí. Encara que tots tres están dolguts per lo que está passant i per a què li podría pasar a la seva amiga, sens dubte el més adolorit era el rei Serafí, amant recent de la Manaka de qui almenys es suposava que en pocs dies es casarien. De tant en tant, en Serafí es posava a plorar.

- Oh, per tots els déus!!! Què faré si la Manaka es mor? Per l’Altíssim, què faré?

- No pateixis, bon rei. – Deia el Obashim. – Mentre hi hagi una possibilitat de salvar-la, farem tot el posible.

La Manaka estava molt adolorida però conscient, però li havien dit que de moment no podía aceptar visites. De fet, els doctors semblava que havien arribat a una mena de conclusiò, perquè li havien demanat al rei que els hi fés venir els experts en viatge interdimensional. No cal dir que el rei va fer-ho cumplir amb tota la rapidesa posible.

Mentre la Manaka lluitava per sobreviure, varen visitar-la diverses persones, entre elles els tres anteriorment supersticiosos, algunes persones del poble de Gandalf, especialmente de la zona de ball on ella dansava, i gent de Yorosham que no coneixien personalment a la Manaka però que volien manifestar la seva repusa per l’atac a traïció que aquesta havia sofert, especialmente a molt poc temps material de fer-se reina consort.

Per cert, que la Manaka va dir, sense burla, als tres supersticiosos que li semblava una ironia que quan la varen conèixer, per una confusió, la varen voler matar i els hi va faltar poc per a fer-ho i en aquell moment es preocupéssin tant per la seva propia vida.

Amb el pas de poques hores, es va descubrir qui havia atacat a la Manaka i perquè. Es tractava d’una dona que creia en valors antics de Yorosham i que no li agradava gens que el rei es casés amb una plebeia. La dona va ser capturada i, després de rebre uns quants cops de fuet, va ser portada a presó per a una condemna de tres anys, que podía pujar a vint si la Misaki moria, ja que llavors seria un assassinat a ple efecte.

Però el rei no volia pensar molt en això… només volia pensar en el futur de la seva estimada, en aquel moment atrapada en la “teranyina” d’un verí que li podría costar la vida.

Mentrestant, el rei procurava distreure la mirada.. una mica sovint en les tetes de l’Aurora, que li feien pensar en les de la Manaka, amb la última de les quals havia compartit una nit de sexe molt satisfactori.

Varen passar dues hores, amb el rei profundamente preocupat, amb l’Obashim i la Misaki Aurora intentant animar-lo.

Finalment, un metge va obrir la porta i va dir:

- Crec, senyors meus, que jja poden entrar a veure a la senyoreta Manaka. Encara hi ha un mètode per a salvar-la… a un alt preu. Però primer passin vostès tres a veure-la, passin, que s’alegrarà molt de veure’ls malgrat el seu estat.

Sense entretenir-se ni un segon, la Aurora, el Serafi i l’Obashim s’aixecaren de la cadira i, l’un rera l’altre, passaren per la porta oberta. A dintre de l’habitació consegüent hi havia la Manaka, molt debilitada i tombada en un llit però aguantant; somrigué al veure’ls entrar en l’habitació als tres, però especialment a Serafí. L’Aurora fou la primera en abraçar-la:

- Ai, amiga meva, jo que ja m’havia fet la idea de ser la teva dama d’honor i ara tot quedarà en un no-res potser.

- No pensis en això, Aurora, sisplau.

Després l’abraçà l’Obashim i li va dir:

- Mai se m’ha donat bé dir llargs discursos, Manaka, però, fins i tot si et morissis aviat (i no faig sobre això cap acudit) recorda bé les meves paraules: tu tens molts valors a la teva manera, l’habilitat en les armes no ho és tot ni mai ho será tot. Penso que ets massa exigent amb tu mateixa i em dol veure’t en aquest estat. De la manera que sigui, salva’t.

- Mil gràcies, Obashim, amic meu.

Finalment, sense oblidar que el temps jugaba en la seva contra, el rei Serafí va abraçar la seva promesa i, amb veu mig retallada pels seus plors, li va dir:

- No sé què podría dir que no ho sabessis o no t’ho hagin dit ja l’Obashim o l’altra Misaki. Passi el que passi, vull estar al teu costat... T’estimo molt. Sisplau, salva’t.

Quan s’acabaren les mostres d’afecte, els doctors s’acostaren uns pocs pasos als aventurers i al rei i un dels doctors li va dir:

- Escolteu-me atentament. El que vaig a dir la Misaki Manaka ho pot escoltar. Hem estat examinant entre els doctors i els experts en portals dimensionals i hem arribat a una conclusión unánime: la Misaki es morirà en menys de quatre dies escassos a menys que… bé, només hi ha una manera de salvar-la.

- Quina? – Preguntà ansiosament en Serafí. – Digueu-me-la en seguida!!

- Nosaltres en aquest temps d’espases i llegendes no tenim mitjans mèdics per a contrarrestar el verí, però, segons hem examinat, en el temps d’on prové la Misaki, allá en el futur llunyà, calculo que sabran més sobre verins i la podrán salvar.

- Però – deia el rei; - a mi m’havien dit que podrien passar molts anys, si és que passés mai, fins que el portal transtemporal entre l’època originària de la Manaka i el nostre temps del passat poguessin entrar en contacte i fer traslladar gent.

- Senyor rei – va dir respectuosament el doctor – sabeu que el trànsit temporal és una cosa molt imprevisible.

- Genial!! – diu la Manaka sense cap ironia. – Només cal que se’m transporti al temps del qual provinc, que allá em curin i després retornar al passat per a casar-me amb el rei.

- No – diu el doctor respectuosament però no renyant a ningú. – Aquest portal es tancarà quan tu l’hagis atravessat i no podràs tirar enrera al passat. T’hauràs de conformar amb quedar-te al teu futur originari per tota la vida, molt em temo; ho lamento per tu. Dubto moltíssim que puguis retornar a aquest temps. Però si et quedes en aquest temps mateix, el verí et matarà en pocs dies. I no tardeu molt en decidir-vos, perquè el verí que ara pateix la pobra Manaka podría tenir efectes fins pitjors dels previstos i morir-se fins més aviat de lo probable. Us deixem els quatre a soles uns minuts perquè digueu, en aquestes condicions, què s’ha de fer.

Els doctors i els experts en trànsit dimensional van sortir per la porta, però no trigarien molt en tornar.

- Bé – diu l’Obashim, - ¿i ara què fem?

- És obvi – diu l’Aurora; - ha d’anar la Manaka de seguida cap al futur; si no, es morirà en aquest temps.

- ¡¡Sí, és la mar d’obvi!! – diu Serafí, amb ironia i ira alhora. - ¿I què passarà amb la boda? ¿Mai em podré casar amb la Manaka? A menys que… Estic rumiant una idea que… A veure, Aurora, tu tens certs coneixements de màgia… Podria el portal dimensional, si es volgués, trasladar a dues persones, i no només a una de sola?

L’Aurora es va rascar la barbeta, pensativa, i va respondre:

- Gairebé sempre un portal dimensional pot transportar a dues o tres persones. En ocasions, alguna més. Però, ¿perquè ho preguntes, Serafí?

- Perquè jo vull anar-me’n amb la Manaka al seu futur i, un cop arribat allá, quedar-me en el futur amb ella per sempre, ressignant-me a perdre la condició de rei. Seré una persona simple i treballadora en el futur llunyà.

- Què!!!??? – Digueren l’Obashim, la Aurora i, des del llit, la Manaka, tots tres gairebé alhora.

- Faries tot això només per mi? – deia la Manaka, qui gairebé no s’ho podía creure. - ¡¡¡Això no pot ser, Serafí!!! Ehem, Misaki Aurora, Obashim, ¿us importaría marxar una estona i deixar-me a soles amb el Serafí?

L’Aurora i l’Obashim es miraren entre sí, però decidiren obeiir la petició de la Manaka. Sortiren per la sortida i, així, el rei i la seva promesa estàven sols a l’habitació.

- No vull parlar més tel tema – deia el rei a la seva estimada. -. Me’n vaig amb tu al futur. No sóc un extraterrestre, sabré adaptar-me al teu temps… Encara que, és clar, no podré portar pel carrer la meva túnica de rei antic.

- Però què passarà amb el regne si tu marxes?

- No t’has de preocupar d’això. Segons la llei, si abdico heredarà el tro el meu cosí germà, i estic segur que farà una bona feina.

- Però perdràs les comodiitats i els valors materials que tenies com a rei!!! I a mi em sembla malament que perdis tot això només per mi.

- Jo per tu seria capaç de fer gairebé el que fós, hi faria moltes coses – va dir el rei Serafí amb veu autoconvençuda.

- Però, francament, jo, apart d’unes tetes enormes, no posseixo gaire cosa…

- Crec que té raó l’Obashim quan diu que et subestimes massa… A mi m’agrada molt el teu carácter pacífic i complaent… he patit dones amb massa carácter i t’asseguro que no era pas millor.

- Però pensa, Serafíí, en tots els objectius que tenies marcat com a monarca, i ara ho tiraràs tot pel balcó!!

- Però…

Parlen durant prop de cinc minuts, i al final el rei Serafí suspirà fortament i digué a la Manaka, qui seguia tombada al llit:

- Està bé, Misaki, accedeixo a la teva petició: no t’acompanyaré pas al futur, hi vas tu sola i jo em quedo aquí com a rei; però abans, m’agradaria que em concedissis un últim favor fácil… no és obligatori però em faria ilusió.

- Digues, amor meu.

- Que em deixessis juguetejar una mica amb les teves tetes. Es suposa que mai més ho podré fer. Un caprichet…

- Em recordó que a tu t’agrada xurrupar una mica de llet de les meves tetes.

- Tens unes tetes tant adimrables com la teva memoria!! Doncs, si em deixessis…

- Ets una mica pervertidet, Serafí.

- Això és perquè estic boiig per tu – diu el rei, amb veu alegre però un tant amarga, perquè el destí els separaría dintre de poc.

Durant prop de deu minuts, estigueren juguetejant sexualment, però després, digueren que prou i que era ja la hora fatal. Varen fer venir a l’Aurora i a l’Obashim i a tots els doctors i especialistas, i li digueren a tots la decisió que havien près. Els escoltaren. Ningú ho discutí. Així doncs…

- Així,és millor que no perdem el temps – va dir el principal expert en trànsit transtemporal; - Misaki Manaka, encara que estiguis adolorida pel verí, procura posar-te dreta, encara que et tingui que subjectar algú, i prepara’t, perquè el portal dimensional temporal només durarà un quart d’hora o fins que jo el tanqui, cosa que faré quan hagis passat, maca, per evitar un improbable però posible accident.

L’expert va començar a dir unes paraules màgiques amb un bastó màgic. Malgrat tot, la Manaka encara va tenir temps de dir a l’Obashim i a l’Aurora un “a reveure, amics meus” i al Serafí: “adéu amor meu”, sense cap rastre d’ironia, però sí que amb una tristesa tan gran que, malgrat que ho intentà, no la pogué dissimular.

Al cap de pocs minuts, aparegué un portal dimensional; a darrera, s’hi veieren algunes coses indubtablement de carrers l’època actual. Fins i tot, tots ells, excepte la Misaki que ja venia del futur, estaven sorpreses davant del que veien. Però no era temps per a pensar. Era millor no malgastar temps, i la Manaka ja s’havia despedit de tothom, de manera que, a una petició de la debilitada però valenta Manaka, dos metges la llançaren pel portal dimensional, que ella atravessà, i de seguida l’expert dimensional, en un escás minut feu tancar i desaparèixer aparentment per sempre el portal dimensional i amb ell la possibilitat de tots ells d’estar amb la dolça i, almenys per al rei, enamoradora Manaka.

El rei es quedà mirant el lloc on havia estat el portal que s’havia endut la seva estimada. ¡¡Hauria renunciat a gairebé qualsevol cosa que tenia, inclosa la seva condició de rei, per anar-se’n amb ella a gairebé on fós, però si ella no volia que anés amb ell no podía ser!!

L’Obashim li va posar la ma a sobre l’espatlla dreta del rei i li va dir:

- Serafi, tots lamentem molt la marxa de la Manaka, però vull dir-te que…

- Un moment – va dir un dels doctors. – hi ha un assumpte per arreglar. Segons la tradició, en aquests casos és costum que el nuvi es casi amb la dama d’honor.

- Però… - digué l’Aurora, - però si la dama d’honor sóc jo!!! El rei ara és un amic meu, però de qui estic enamorada és de l’Obashim!!! No me’n podeu separar d’ell!!!

- Com que, del nuvi, el rei, i i de la dama d’honor la ciutadana Aurora – continuà el doctor – qui té més jerarquía en aquest cas és el rei Serafí, pot, si ho desitja, imposar-se sobre la dama d’honor per a fer-li cumplir la tradició!!!

“Això seria una ocasió ideal” pensa l’Obashim, “per a tenir una tetorrona molt atractiva al meu costat!!! Imagina’t, la Misaki Aurora empesa per la tradició a ser la meva esposa!!! Però ¿què en pensaría l’Obashim, si li separo de la seva novia per la força?”.

- ¿I doncs, señor rei, què vol fer, imposar la tradició a la dama d’honor o deixar-la lliure?

El rei es prengué uns segons per a reflexionar. Després, donà una resposta…

Obashim i Misaki (12). ¿El rei obligarà l’Aurora a anar-se’n amb ell?

Ara el rei havia decidit ja d’una vegada per totes què faria, si obligar a la Misaki Manaka a anar-se’n amb ell seguint la tradició o bé trencar la tradició i no obligar-la. Va decidir el següent:

- No seguiré la tradició, malgrat que em dol en el cor. Deixaré que la Misaki se’n torni amb l’Obashim. Admeto que és una oferta... temptadora, però per principis morals no la puc acceptar.

La Misaki li feu un petó a la galta al seu nou amic Serafí. No se li donaria tan de pressa si sabés el que aviat passaria.

Un dels metges que es trobava aquí mogué el cap lleugerament en gest de negació.

- Que el rei mateix creï excepcions a una tradició no està massa ben vist – digué ell - però sou lliure de decidir el que vulgueu.

Així doncs, l’assumpte ja estava decidit... o això semblava...

Això no obstant, el rei pensa: “No la puc obligar a anar-se'n amb mi aprofitant-me de la tradició, encara que em suposi una mica d’impopularitat. Però no estic pas decidit a renunciar a ella. Potser si la bola màgica tingués alguna idea concreta...”.

Dissimulant, el rei s’acomiadà de Misaki Aurora (ara, l'única Misaki de la història, amb la marxa de Misaki Manaka) i de l’Obashim i manà un carruatge que els portés a Gundalf, el seu poble.

Després d’una mica de reflexió, el rei se n’anà a consultar amb la seva bola màgica. Li explicà la situació actual en uns deu minuts de conversa.

- Vaja!!! – diu la bola màgica. – Així que us heu hagut de separar de la Manaka per fets fora de la vostra voluntat. Em sap greu.

- Més greu em sap a mi, bola màgica. Però la cosa no té remei. Era o això o veure-la deixar morir. I ja anàvem a casar-nos...

- Sí que em sap greu, però ¿ara què fem? Vós encara penseu a casar-vos amb una dona de pits gegantescos, i no abunden...

- Exacte. Però l’Aurora mai se n’aniria amb mi. Només pensa a córrer aventures junt amb el seu xicot Obashim...

- Potser hi ha una manera d’aconseguir que l’Aurora se’n vagi amb vós i s’oblidi d’Obashim i de córrer aventures.

- Ah, sí? Quina manera, estimada bola màgica?

- Hipnosis. La hipnotitzarem perquè se’n vagi amb vós i oblidi l’Obashim i la seva set d’aventures.

- Hipnotitzar-la? Mai!!! Sé que desitjo una dona de pits generosos, però si hipnotitzo completament a l'Aurora com si fós el meu robot, això no seria tenir una dona, seria com tenir un robot, com se’m va descriure la Manaka abans de tornar al seu món; un robot complaent però un robot. ¿No hi ha una altra sortida?

- No em referia a hipnotitzar-la completament, sinó a redibuixar-li els records d’ella perquè cregui ser una altra persona. Fins podríem redibuixar-li el físic. Mentre ningú la reconegui...

- Però fins així no és garantit que es quedi amb mi!!! És clar que jo vull que se’n vagi amb mi lliurement... però podria fracassar.

- Només la hipnosi absoluta garantiria que no se separés de tu...

- Però, com t’he dit, no vull hipnotitzar-la completament, no vull un robot com a dona. A més, si la convertís en un ésser sota hipnosi permanent la gent ho veuria estrany, un robot al servei de les meves ordres. Bé, hipnotitzem-la només parcialment i, si cal, la deixaré que se’n torni amb l’Obashim. - dit això últim, el rei sospirava...

Però el rei es preguntava que, si fent això, no estava venent la seva ànima... En el fons, era més un sexeaddicte mig desesperat que no pas una persona netament sàdica i malvada... però no s’ho preguntà per molt de temps.

Estigué parlant amb la bola màgica sobre la nova personalitat que donarien a l'Aurora i com la canviarien. Després de quinze minuts arribaren a una conclusió. Aviat la sabrem... La “nova” Misaki Aurora tindria una fisonomia diferent de l'originària, a part d’altres característiques destacablement diferents, excepte, naturalment, el gran tamany dels pits, cosa que el rei no hauria volgut canviar per res del món.

I també havien preparat un beuratge màgic camuflat en un cafè.

En poques hores després, un carruatge amb un soldat arribava a cavall a Gandalf. Alguns dels del poble veieren amb sorpresa que portés un missatge del rei sense venir el rei en persona. El soldat no es perdé en subtileses: anà directament a la casa on actualment viuen la Misaki Aurora i l’Obashim. Trucà a la porta.

El sortí a obrir l’Aurora. El fet de veure un soldat no el va sorprendre gaire, però sí que quedà sorpresa quan el soldat li digué que el rei la volia veure en persona a ella sola, i no pas a l’Obashim; a aquest últim, el rei havia estat concretament advertit que no vingués. Quan la Misaki acabés la trobada amb el rei, tornaria directament a casa. Això se li va comunicar, almenys...

L’Aurora tancà la porta i estigué parlant amb el seu xicot Obashim. ¿Havia d’anar l’Aurora a parlar, fós del que fós, amb el rei, o no fer-li el que ell lli demanava? Ara els hi era de confiança, però feia poc que el coneixien...

Finalment, l’Aurora envoltà amb els seus braços a l’Obashim i li digué:

- Crec que ja està decidit. Aniré a veure què voldrà el Serafí.

- Ves amb compte, carinyo, mai se sap què pot passar.

- D'acord. Cuida’t tu també, Obashim.

I així, l’Aurora pujà al carromat rumb a Yorosham, acomiadant-se d'Obashim, ignorant la mena d’aventures que l’esperaven dintre d'unes hores.

.

.

.

---

Pots llegir la continuació del conte aquí .