Capítol anterior: Obashim i Misaki (4): Un misteriós personatge entra en escena
Breu preludi: la Misaki Aurora es troba en les habitacions de Serafí, rei de Yorosham. El mateix rei li ha ofert de casar-se amb ell i convertir-la en la seva reina consort a canvi de, almenys, totes les comoditats materials i econòmiques que, en condicions normals, necessitaria una dona per a viure còmoda. Però la Misaki vivia amb altres persones... ¿Què decidirà la Misaki de fer, casar-se amb el rei o tornar-se’n al poble amb els seus dos amics? Molt aviat ho sabrem... Continua la història al següent pàrraf, de fet ara mateix.
La Misaki es mira el rei Serafí de reüll i li diu:
- No. Ho sento. Reconec que la oferta és temptadora en certa manera, però m’estimo més ser autònoma i lluitar jo mateixa pel meu futur. A més, tinc dos amics al poblat de Gundorf (Gundorf és el poblat on ara mateix estan la M.Manaka i l’Obashim) que no vull abandonar. Rebutjo la oferta.
El rei es sorpren i diu:
- ¿Segur que no t’ho vols repensar? Queda’t al palau un parell de dies, pensa-t’ho una mica... Faré agradable la teva estància decideixis el que decideixis.
La Misaki Aurora mou el cap negativament.
- No m’ho vull repensar gens. En certa manera, ho sento, però així són les coses, altesa Serafí.
- Bé, en aquest cas, et faré preparar un carruatge que et portarà de retorn a Gundorf...
- No, no, gràcies. Ja em buscaré jo un carruatge preguntant pel carrer i pagant-me’l jo mateix; sé que tinc diners de sobra per a això. Ja m’he fixat prou en el camí de sortida del palau. Passi-ho bé, altesa.
I, sense dir res més, la Misaki, sense mirar enrere, surt aviat per la porta de sortida del palau i es posa a buscar un carruatge disposat a portar-lo de tornada al poble, cosa que no trigarà gaire en trobar (evidentment, serà menys luxós i còmode que el de Serafí, però ¿això importa prou?).
La Misaki, obsessionada amb allunyar-se del misteriós Serafí i de la seva opulència, ni s’ha fixat en el fet que el rei mateix la mirava, entristit, des d’una finestra de l’exterior de les dependències, com s’allunyava la seva “potencial amant”, plenament conscient del menyspreu que ella sentia cap a ell per molt bona vida que li prometés (a canvi del matrimoni, tot sigui dit).
El rei, un cop la dona tetorrona (perdoneu les dones que pugueu llegir això, però jo m’he acostumat a la paraula) havia desaparegut de la seva vista, de pura ràbia, agafà un gerro i l’estavellà en mil pedaços contra el terra.
- Aquesta Misaki és una grotesca i una impresentable!! Hauria d’haver acceptat la meva oferta!!
I és que el rei tenia el que podríem anomenar un defecte: potser no se li notava molt a primera vista, però era un addicte al sexe, un sexeaddicte si es vol anomenar així. Es rumorejava que, de petit, la seva dida li toquetejava els genitals precisament per a augmentar-li el desig sexual. I, és clar, siguent com era un rei, altres dones menys escrupoloses que la Misaki havien intentat seduir-lo, i podria dir-se que haurien acceptat de molt bona gana la proposta de matrimoni del Serafí si se li ho hagués ofert a elles. El rei havia fet l’amor moltes vegades, però mai s’havia casat, i la insatisfacció sexual que li provocaven les altres dones era un dels motius principals pels quals ell sempre trencava les relacions. Ell creia, a jutjar per experiències anteriors, que necessitava una dona que li satisfés l’apetit sexual, el que no impedeix que pugui estimar-la sincerament malgrat tot. A més, era moralment un monògam, mai havia tingut dues nòvies al mateix temps, ni tant sols secretament; ell volia una sola dona, i si pogués ser molt ben dotada millor. I, és clar, una dona de pits gegantescos no es troba precisament a la volta de cada cantonada... El rei havia fet l’amor amb dones de pits normals, però no n’havia quedat prou satisfet i, és clar, l’apetit sexual insatisfet era un dels (però no l’únic) motiu de ruptura, i el Serafí estava fart de tants rebutjos i de tantes dones (avaricioses o no) que desitjaven ser la seva esposa i la reina consort de Yorosham... La Aurora era diferent, més devota al seu amant, més llesta... a més de, és clar, un element vital en un sexeaddicte, els pits i altres elements atractius del seu cos.
El rei pensa que trencar més gerros no servirà de res en ningun sentit. ¿Però, què podia fer? La Misaki que ell estimava no el volia ella a ell i ja tenia la vida feta. Durant uns segons sospesà l’alternativa de deixar-ho estar i, encara que no semblava gaire probable, buscar una altra dona molt atractiva que li fes oblidar a la Misaki. Però, al final, digué que, si feia falta, hipotecaria la seva ànima i faria coses moralment qüestionables. No era la primera vegada que lamentava ser ell mateix un sexeaddicte, però és que ja en certa manera l’avorria passar una part considerable del temps tancat al lavabo i tocant-se el penis rumiant mentalment fantasies... Aleshores, va tocar una campaneta i va entrar un servent.
- Us puc oferir alguna cosa, majestat? -
Sí –va dir ell sense pensar-s’ho-. Porta’m una bola de vidre de visió àmplia.
Ell es referia a un instrument màgic, una bola de vidre que no permetia la comunicació però sí la visualització i la sonorització per pensament mental de la persona o cosa a la qual puguis i vulguis veure; en certa manera i fins a cert punt era com una mena de televisor màgic. La majoria de gent creia que aquests instruments màgics no existien ni podien existir, però el rei, que havia investigat a fons aquest tipus d’instruments, sabia de la seva existència i de la manera d’utilitzar-los.
El servent va marxar i aviat va tornar amb una bola de vidre amb un suport per a posar-se sobre una taula. A una ordre del príncep, el servent el va deixar sol. En Serafí va posar tota la mà sobre la bola i va emetre un pensament-ordre. “Vull veure on és la Misaki Aurora ara mateix!!!”. Al cap d’uns pocs segons en què la bola emetia imatges radicalment indesxifrables i multicolors, va aparèixer un carruatge normal i corrent on l’estimada del príncep recorria la distància que l’esperava fins a casa seva. La Misaki semblava, malgrat els sotracs del carruatge, alleugerida. Sense sorpresa per al príncep, la bola funcionava correctament. La Misaki ni sospitava que estava siguent, almenys en certa manera, espiada (ningú sense coneixements màgics ho hagués pogut saber o sospitar).
El rei va donar una altra ordre mental:
“Bola, avisa’m quan la Misaki Aurora arribi a casa i ensenya’m què és el que fa!!”.
L’esperit de la bola es comunica mentalment amb el Serafí:
“Serà un plaer, amo i senyor”.
I el rei es tomba al llit avorrit i pensatiu; passen deu minuts, vint, trenta... i el rei segueix, sense treure’s la bella Misaki del cap, novetats de la bola màgica. Al final, la bola s’il·luminà de color blau i el príncep rep un pensament de l’instrument misteriós:
“Amo, la Misaki acaba d’arribar al poble de Gandalf amb el carruatge. Aquí podrien passar novetats interessants...”.
“Sí, gràcies, bola màgica”, respon el príncep; “posa’m la imatge de la Misaki en moviment a veure què passa”.
A través de la bola, el príncep veu imatges i, en contacte mental, escolta tot el que passa i es diu en la Misaki i el seu voltant. Veu la noia de pits generosos com paga l’import del viatge al senyor del carruatge, el qual es guarda les monedes i fa mitja volta i se’n va de tornada a Yorosham, i, menys de deu minuts més tard, la dona desig del príncep entra en la casa on viu amb l’altra Misaki i amb l’Obashim. Dintre de la casa només hi havia la Misaki Manaka, asseguda, llegint amb tranquil·litat. Aixeca la vista del llibre i saluda a l’Aurora:
- Hola Aurora; ¿com t’ha anat el príncep?
- Oh, una pèrdua de temps. És un vulgar xantatgista.
El príncep observa sorprès l’altra dona (la Manaka) i observa que té un físic similar al de l’Aurora, també amb els seus atractius; però escolta atentament el que diuen les dues dones.
El resultat de la trobada amb el príncep, o almenys és com ho veu la mateixa Aurora, és un desastre. Ella opina que el príncep la volia “tancar en una gàbia d’or i deixar-la sense independència” i, a més, ella encara volia saber com acabaria la seva relació amb l’Obashim.
La Manaka ho veia d’una altra manera:
- ¿I no creus que podries haver acceptat la oferta del rei de totes maneres?
- Ah, doncs no – diu l’Aurora; - ¿perquè penses així, Manaka?
- Jo encara segueixo pensant –potser la Misaki no pensaria el mateix si sabés com les espia àvidament el mateix príncep- que el rei era un bon partit, i que tenir una vida acomodada i, per dir-ho així, subvencionada, no és res immoral.
- Doncs jo no crec que...
Davant la mirada atenta del rei, algú gira la clau del pany i entra a l’habitació algú que, almenys el rei, no coneixia de res: bé, era l’Obashim en persona. Quan entra i les saluda, la Aurora li fa un petó afectuós a la galta i li diu:
- Hola, amor meu. ¿Com t’ha anat la feina de guardià del castell d’avui?
“Bola màgica” diu el rei enfurismat; “apaga’t immediatament, almenys de moment, enseguida!!!”.
La bola obeeix i la imatge s’apaga del tot, i la bola de vidre segueix semblant el que no és: una bola de vidre comuna i corrent que no té ninguna capacitat especial “indubtablement”.
En Serafí reflexiona. Aquestes imatges li han donat varis elements pels que reflexionar.
“Ara entenc un dels motius pels quals la Aurora no se’n vol anar amb mi. Creu que la tindria tot el temps tancada al palau com una vulgar concubina. Això segons com es miri. Podríem fer, ella i jo junts, molts viatges a altres ciutats o fins arreu del món; ¿això també és estar tancat en una gàbia d’or? En quan a la Manaka... és curiós... no és tant guapa com l’Aurora, almenys no de cara, però gairebé... i diu que en el seu cas potser ella hauria acceptat anar-se’n amb mi i al que l’Aurora anomena “una gàbia d’or”. ¿I si... i si li oferís a la Manaka, que també té generosíssims pits, la oportunitat d’anar-se’n amb mi a servir-me de reina consort, la oportunitat que l’Aurora ha rebutjat? Potser qui em convé és la Manaka i no l’Aurora... No sé jo si...
El rei pensa uns segons, i decideix al final:
“Però no. Que se’m digui detallista però, malgrat els atractius de la Manaka, a qui estimo, i únicament, és l’Aurora. Però em penso que ho tinc impossible, de la forma gairebé antipàtica com ha rebutjat la meva oferta, i a més que sembla ja enamorada d’un altre home, l’Obashim... i, tenint en compte que és feliç amb l’altra dona tetorrona (poques dones, em penso jo, mereixerien més aquest adjectiu que les dues Misaki, i amb respecte) i amb el seu nuvi Obashim, penso que podrien passar anys, o fins no arribar mai, a què estigués tant desesperada econòmicament o en l’aspecte sociable com per haver de recórrer a la meva oferta de ser la meva reina consort... i no vull esperar anys a veure si passa. Aleshores... Em penso que... i que els déus em maleeixin per ser un desgraciat sexeaddicte... hauré de recórrer a mètodes un tant immorals. Ben pensat, espiaré a les dues i a ell una mica més a veure si en trec alguna idea addicional; potser no, però vull provar sort.” i el que veurà per la bola màgica li donarà idees macabres... com veureu aviat...
Capítol posterior: en preparació.