A la meva estimada Catalunya, noble pàtria resistent.
Estimadíssima Catalunya,
Vull rendir-te una mena d'homenatge per la teva resistència des del diguem-ne segle VIII (no sóc cap expert en història), temps en que alguns deien que érem una nació i que vam perdre les nostres lleis d'aleshores i les nostres institucions en el fatídic 1714.
Precisament, celebrem el 1714 en un moment en que ens vàren fer escac, i no escac i mat (o, almenys, no tant mat com perquè Catalunya no pogués perviure, sobreviure si voleu, però sobreviure almenys).
Sempre Catalunya, millor dit els Països Catalans, hem mantingut vocació de retornar a la sobirania, malgrat que sé que no tothom a Catalunya és independentista, encara que sembla evident que la meitat ho som... almenys per ara.
Però vull felicitar Catalunya, i amb ella tots els catalans d'ara i d'abans (fixeu-vos que dic "catalans" i no "residents a Catalunya"), per haver seguit la força i l'obra de Catalunya, les seves institucions (malgrat que molt subordinades), la seva llengua, el seu territori, la seva forma democràtica de ser (malgrat el demagog i mig auroritarista sistema de ser, penseu ni que fós només en el Tribunal Constitucional, la forma de ser de molts espanyols i amb els que s'identifica en general Espanya per als qui estimen Espanya des dels seus inicis, inclosa, suposo, la monarquia).
Encara que potser dintre de 200 anys Catalunya ja no existirà (seria una llàstima, però el que vagi a ser, serà), crec que Catalunya mereix un homenatge (aquestes línies) per la resistència que ha tingut i que segueix tenint.
Endavant catalans!! Endavant, gent catalana dels Països Catalans!! Visquen els Països Catalans lliures!! Visca Catalunya lliure!!