Lletra perenne Wiki
Advertisement
Carrer i atracador

Introducció

Presentem dues històries similars però en dos estils diferents: narrador càmara i narrador omniscent.

En narrador càmara, com si fós una càmara de debò, no es poden veure (sí podrien, com a màxim, deduir-se de manera molt probable) els pensaments dels protagonistes; en aquesta càmara es poden veure paraules, descripcions de paisatges, accions...

En narrador omniscent, al contrari, el narrador pot explicar pensaments i pràcticament qualsevol cosa que passi en la història, pràcticament sense límits. (En narrador quasi omniscent el narrador es centra en el protagonista i explica els pensaments i detalls d'ell, però no explica els pensaments dels altres.).

Explicats aquests detalls, aquí van les dues històries semblants en narradors diferents.

Història en narrador càmara

Una dona camina pel carrer en direcció a un caixer automàtic; a poca distància, un atracador que porta una navalla sembla estar esperant; la dona s’atura davant del contenidor i en treu res menys que 600 euros, amb aparença de confiança. De sobte l’atracador li surt de darrera d’on estava situat i li diu:

- Dóna’m els diners o et rebento!!

La dona es queda com a aparentment paralitzada, però li dóna els diners que té a la ma a l’atracador. L’atracador, un cop té els diners a la ma, fuig corrents rera una cantonada i desapareix.

Després, l’atracador és a casa seva i se li veu comptar els bitllets. Sembla estar insatisfet i pensatiu. Mira unes factures que sembla tenir pendents, pren unes anotacions i fa una ganyota de fastig...

Història en narrador omniscent

L’atracador somriu amb aires de fatxenda quan veu una dona caminar pel carrer en direcció a un caixer automàtic; l’espera se li fa tediosa. Observa amb atenció com la dona s’atura davant del contenidor i veu com treu res menys que 600 euros. De sobte, quan veu que la dona ja ha tret els calers, surt de darrera de la cantonada i li diu:

- Dóna’m els diners o et rebento.

Observa sàdicament com la dona es queda com a paralitzada i, malgrat això, ella li dóna els diners que té a la ma; un cop els té ja l’atracador, amb un gest de voluntat repentí, fuig corrents rera una cantonada, tement l’aparició de la policia, i desapareix.

Després, l’atracador ja és a casa seva i, sentint-se cansat, es posa a contar els bitllets. Insatisfet i pensatiu, es pregunta si en té prou amb el que ha robat, que tampoc és tot l’or del món que diguem. Mira les factures que té pendents i, veient després de fer unes anotacions que no en té prou com per pagar-les, amargat, fa una ganyota de fastig...

Advertisement