FANDOM


Deméter nua
El passeig de la deesa de la natura.

Deméter, deesa de la natura, passeja per un camí, en un prat de primavera. El seu encanteri s'ha acomplert i l'hivern ja ha estat vençut. Un ocellet trapella se li posa sobre la ma. Ella es tomba sobre el terra. La rosada de matinada li empapa la túnica. El càntinc dels ocells s'escolta suaument. El sol roman serè mentre comença el nou dia. Demèter observa com en certa distància un pastor fa caminar les ovelles. Una d'elles troteja innocentment lluny del pastor en busca d'herba més fresca, fins que el gos, fent la seva feina, l'apropa de nou al ramat.

Demèter observa els roures grans, els prats verds de vida, les margarites com romanen tímidament lligades amb les arrels al terra. Al mirar el paissatge milenari, hom sent les seves passions desvetllar-se, la tristesa marxar, la vida mostrar-se en la seva immensitat. Un escarbat passeja pel terra i mossega herbes. La brisa tèbia sembla inundar tot l'aire matutí. És un matí que sembla no acabar-se mai. A la llunyania, els ocells es dediquen a menjar, volar, o cantar, o fins en el cas de dos ocells enamorats, fer-se carantonyes i afalacs. Aquest alegre principi de primavera sembla assenyalar la fi de l'hivern i un nou estiu. Doncs l'ordre de les estacions és etern com la vida mateixa: tot torna a sorgir, tot reneix un altre cop.

Demèter s'alça del terra molsut i torna a caminar. Sota els seus passos de deesa, els animals la segueixen atents a les seves ordres. Mentre ressona el seu cant miraculós, el vent xiula amb més serenor i fins les aigües del riu es paren per sentir-la. Els núvols del sol formen un vast espectacle amb el sol del matí i formen un espectacle de bellesa eterna. Els raigs de sol semblen encendre la bellesa del foc quan entren en contrast amb la blancor serena, inalterable, dels núvols, l'aire etern.

Demèter es treu la túnica i mulla el seu cos nu en el llac. Al seu tacte, les aigües del llac es tornen agradablement càlides. Es posa fent el mort cara amunt. Després neda: les aigües es mouen deixant pas als seus braços tímids. Els peixos s'aparten al seu pas mentre busquen fer algun mos apetitós. Quan Demèter neda per les aigües a vegades topa amb alguna alga marina, la qual rep el seu tacte suau i buceja tímidament per l'aire de les bombolles. L'aigua, clara i neta, es deixa apartar a les bracejades suaus i tímides de la deesa.

Finalment Demèter deixa la remullada, arriba a la vorera del llac i s'alça. L'aigua li raja per la cabellera, pels pits i pels braços fins caure a la terra, de la qual es transforma en petits riuets de líquid fins que torna al llac, el seu element natural. La deesa de la naturalesa i del màgic retorn de les coses fa un gest, i la realitat flueix: comença a bufar un aire més càlid i joiós i s'asseca la humitat de la seva pell fina. Quan se sent seca i agradablement càlida, es torna a posar la túnica seca i els llavis li formen un somriure...

Community content is available under CC-BY-SA unless otherwise noted.