Pots llegir els capítols precedents aquí .
Obashim i Misaki (16). L'Obashim intenta esbrinar on és la Aurora.
Mentre el rei Serafi i la seva “nova” amiga la Narumi van preparant-se per al viatge, Obashim va recorrent la distància que l'espera cap al poble de Gandalf. Pensa que podria ser que la Misaki Aurora estigués a casa d'una amiga o que l'haguessin vist a la taberna del poble, o que fins estigués, malgrat tot, esperant-lo a casa. Potser tot això, creia ell aleshores, no era més que una falsa alarma. Pensar en aquesta possibilitat li donava almenys una mica d'ànims, però, pensava, ¿i si l'Aurora estigués en algun perill de mort? Provant de no perdre el cap i de, almenys, fer les coses una a una, procurava mantenir-se quiet en el carromat, mentre aquest recorria incansable el seu camí.
Poques hores després, el carromat arribava a Gundalf. El jove guerrer pagà l'import al cotxer, baixà del carromat, el qual es perdé en la distància i el primer que féu el jove és anar directe a davant de la porta on la seva estimada Aurora i ell mateix convivien. Va trucar a la porta, esperançat. Ningú va contestar, naturalment. Obrí la porta amb la clau que ell tenia; la obrí amb una empenta suau. L'interior de la casa estava mig fosc, com és natural doncs en aquell precís moment no hi havia cap llum encesa dins casa i era cap al vespre del dia, ja mig tard. Com que la casa era bastant petita, no li costà gaire feina veure que no hi havia ningú dins la casa: ni l'Aurora ni ninguna altra persona; només l'Obashim mateix.
Se n'anà l'aventurer sospitós de bogeria cap a la taberna, on eren alguns dels seus amics, que el saludaren amb simpatia. Després d'alguns mots de cortesia, l'Obashim anà al gra i preguntar als amics que què sabien de la Misaki Aurora. Un d'ells va dir que aquest matí havia anat a saludar-los als qui trobés en la taberna. Els altres que l'havien vist a ella en la taberna confirmaren aquest fet. No havia dit ella res excepcional. (Li van fer un comentari sobre el tamany dels seus pits enormes, però l'Obashim ja estava acostumat a que per causa dels seus “dos motius” l'Aurora cridés l'atenció de molts homes.). Ella va entrar, va saludar, va dir algunes novetats seves de poca importància, va escoltar part de les tertúlies del dia, va prendre alguna consumició que va pagar i, o això va dir, després d'acomiadar-se se'n va tornar a casa d'ell i de l'Obashim. Algun d'ells va dir que s'havia acomiadat d'ella quan va marxar per trobar-se amb el rei, però tots varen coincidir que, en tot cas, no l'havien vist més des que va marxar rumb a Yorosham.
Rebuscant una mica, l'Obashim va trobar la direcció de les quatre amigues de fa alguns dies de l'Aurora. Va donar la casualitat que totes quatre (cinc quan hi era l'Aurora) estaven totes juntes jugant a cartes, com feien cada setmana quan podien; era una costum d'elles. L'Obashim va dirigir-se a la casa on elles jugaven trucant amablement i una de les amigues de l'Aurora li va obrir de manera cordial. Les coneixia poc, l'Obashim, a aquestes senyores de mitjana edat, però creia que eren honrades i simpàtiques, si bé potser una mica massa “cotilles”. L'Obashim els hi acceptà el vas de cervesa que li oferiren elles i, després d'un temps de cortesia, els hi feu preguntes sobre l'Aurora, però no en tragué res de nou. Li digueren que els hi queia simpàtica, però que ja pensaven que algun dia aniria en busca d'aventures amb ell. Una d'elles digué que l'havia vist a ella però sense veure-hi res d'anormal; les altres, que l'havien vist en dies anteriors. Però totes coincidien que no sabien res d'ella en tota la tarda d'aquell dia. Havien sentit a parlar que se'n havia anat a trobar-se amb el rei Serafí, i que es suposava que el motiu era que el Serafí volia parlar amb l'Aurora un cert temps sobre algun dubte.
Tres quarts d'hora més tard, l'Obashim ja s'havia cregut que la Aurora no retornaria a casa, qui sap si mai més. I el rei que deia que no sabia res de la M, Aurora i que al mateix havia ttrobat novia aiixí de cop i volta, com baixada del cel...
Al final, va dir-se que volia anar aYorosham demà. Però no al palau a trobar-se amb el rei sinó a fer algunes preguntes a la gent del castell de Yorosham per tal de veure si aquesta tal Narumi s'assemblava, almenys en algun aspecte, l'Aurora.
¿I la seva aniga, la Misaki Manaka, que va arribar fins a ser la preferida del rei fins que les circumstàncies i el destí els varen separar. Esperava (potser no podria veure-ho mai més) que la Manaka s'hagi salvat del verí de la fletxa i, ¿qui sap? Potser fins voldria tornar al passat per a, com havia estat planificant-se, casar-se finalment amb el rei. Tot ho havia de veure, encara que fós improbable.
Mentrestant...
Obashim i Misaki (17). La Misaki Manaka rep una visitant.
Fa com unes dues hores que tant el Makoto com la Yura, després de conversar com un quart d'hora més amb la Misaki, havien marxat. La Misaki, encara adolorida en un llit, mata el temps llegint a estones o pensant.
De sobte algú truca a la porta. És l'enfermera que diu, darrera la porta, que li diu a la Misaki que té una visita. La Manaka diu que passi.
S'obre la porta i apareix la Miyuki, coneguda de feina i amiga molt apreciada per la Manaka. La Miyuki demana a l'enfermera que els deixi sols i així ho fa la mateixa. Després, la noia corre a abraçar a la Misaki.
- Hola, bufona!!! Com estàs? Tens una bona ferida en el coll i algunes contusions, però res ' permanent; en una setmana es calcula que et recuperaràs.
- Sí, així m'ho han dit. Estic molt content de veure't, amiga meva.
- També sé que t'has enamorat d'un rei del passat i gairebé arribes a ser la reina consort en el reialme d'aquest monarca.
- Com... com saps tot això, Miyuki?
- No hi ha cap misteri, el Makoto i la Yura m'ho han explicat tot. Tranquila, he jurat no dir res a ningú. Ja sóc consccient del que podria fer la gent si aquest secret de la màgia anés a ser una informació pública.
- ¿I ara què farem, Miyuki, per a dissimular la meva vinguda al present com si fós un fet normal?
- Hem dit que el teu vestit medieval és una vulgar imitació; hem fingit que ens l'han robat però el guardem per a quan puguis tornar al passat, bé, esperem que puguis fer-ho.
- I respecte a la meva ferida en el coll?
- Ja he parlat amb les enfermeres. Diran que vares tenir una relliscada i que et vares clavar accidentalment una punta de fletxa que casualment estava allí.
- Jo que, abans de caure en la disrupció del temps, seguia enamorada encara del Makoto... i vaig i caic en el passat i m'encapritxo amb un rei, per lo guapo que el vaig trobar, i per la seva simplicitat i cortesia... i haver-ne estat separat per la força, ¡¡i ell que estava disposat a renunciar a la condició de rei per venir-se amb mi al passat i no perdre'm!! Mai havia vist un home tant devot de mi... segur que les meves dues virtuts hi tenen una mica a veure – es refereix, és clar, a les seves dues tetes enormes.
- Crec que tu mateixa ho ignores, el que vals. Per cert, quan puguis aixecar-te i caminar, el Makoto et durà a un expert en viatges temporals on podries, si la sort ho vol, retornar al passat i retrobar-te amb el Serafí.
- Això seria genial!! - diu la Manaka sense cap ironia en la veu. - Però et vull fer una pregunta, Miyuki. ¿Puc?
- Bé, pregunta – diu la Miyuki, una mica intrigada.
- Com és que tu i el Makoto, des que em coneixeu, em protegiu de qui sigui que intenti burlar-se'm, en l'oficina, de companys de feina una mica impertinents?
- Suposo que deu ser perquè tant jo com el Makoto som gent de bon caràcter, i et veiem a tu com una igual, i suposem que hi hem de fer alguna cosa.
- Però tingues ben clar, tu i el Makoto (la Yura no ho ha de saber) que, malgrat ara el meu amor vull que sigui per al rei Serafí, en Makoto em segueix semblant un home amable i, a la seva manera, atractiu. Si acabo retornant al passat, intentaré d'alguna manera contactar amb vosaltres per a explicar-vos coses.
- Comptem amb tu perquè no ens oblidis, amiga nostra. Entre tots buscarem una forma de veure'ns i d'escoltar-nos, amb dissimul és clar.
- ¿I què passarà quan torni al passat i ja no estigui en el present? Tothom es farà preguntes de on sóc i què puc estar fent.
- D'això ja en parlarem després, tinc una idea al respecte.
- ¿I no me la pots dir ara?
- Serà una sorpresa. Vinga, bufona, tombat al llit a descansar i a distreure't. Vindrem a veure't de tant en tant.
La Misaki fa una mica cara d'intrigada però no respon res. Així, doncs, la Misaki i la Miyuki es dediquen a conversar com uns vint minuts i, després, la Miyuki fa un peto al front de la Misaki i s'acomiada amablement d'ella.
Però l'aventura continua...
Pots llegir més capítols de la Capa i l'espasa aqui: http://ciutat-perenne.com/m/4lq