El lleó i la lleona es preparen per la cita.
La Miranda arriba al seu pis i es disposa a arreglar-se per la cita. Com fa sempre que es vol posar seductora, es posa a to despullant-se completament (no oblidem que al seu pis viu sola) i fent-se carantonyes davant el mirall, observant-se els pitets i acariciant-se el pel. La cita amb l’Eric l’omple d’esperances i està contenta. Ara, té un repte: convèncer a Eric que ella li agrada.
La noieta decideix que, ja que és una ocasió especial (per a ella, sí), s’ha de posar seductora. Es posa un tanga negre i un pantaló blanc semitransparent, junt amb uns sostenidors ajustats i una camisa de blau fosc llampant cenyida. Com que no fa fred (són al juliol) es posarà, al moment de marxar, una jaqueta vermella de llana fina, així com durà el seu inseparable bolso negre. Per berenar menja alguna coseta i, fins l’hora de la cita, fa feina amb l’Internet i mira una mica la tele. Rep una trucada de l’Armando, però no la despenja, tot i que li envia un SMS: “No tenim res de què parlar. Passaré a recollir les coses de casa teva demà a les vuit. I no insisteixis més.”. Rep encara més trucades però ja opta per ignorar-les completament. Es pensa de mantenir apagat el mòbil durant la cita amb l’Eric per estar tranquila, però rumia que l’Eric entendrà el que passa amb Armando i al final decideix no apagar-lo.
Mentrestant, a casa d’Eric i Joan...
- No, Joan. No siguis ridícul. Perquè m’he d’arreglar? Ja vaig bé, no?
- Jo, tio! Sempre desaprofitant la teva sort amb les noies. La Miranda t’ha acceptat quedar amb tu, has de fer-t’ho venir bé. Ella es mereix el millor. No siguis mandrós. Et fa por que la Miranda s’enteri que tu vols agradar-la? Tu li has promès una setmana de cites. Doncs t’has de portar com un nuvi normal.
- Quines tonteries! Vestits, etiquetatges! Una persona ha d’agradar pel que és i no per com es vesteix.
- Home, potser tinguis una mica de raó, però a ella li agraden una determinada forma de tios. Aviam, mira, els éssers humans potser som éssers racionals, però en tot cas sí que som éssers instintius.
L’Eric mira el Joan amb cara de poca paciència.
- Porfa - insisteix el Joan. - Jo també em disfressava per sortir els primers cops amb la Eva, la que ara és la meva dona, i encara ara em disfresso. I creu-me! Hi ha dies que no em canviaria perquè em fa pal però al final m’arreglo i procuro somriure a la meva preciosa xicota. No siguis així, home, que no n’hi ha per tant. Pensa en que els filòsofs grecs també predicaven el despreci per les aparences en la seva filosofia i no obstant s’arreglaven molt acuradament en el vestit a l’hora de fer trobades públiques. També els capellans també prediquen el seu despreci per les aparences i bé s’arreglen acuradament per fer missa o bé quan van en persona a una trobada o una cita.
- Pero... - L’Eric fa com si s’anés a enrabiar però es calma i suspira amb ressignació. - Està bé, home. El que passa és que... Bé, ja saps, em sol comprar roba ma mare, i em penso que no tinc gaire amb què arreglar-me.
- Això, quan acceptis la Miranda com a núvia fixa, ja veuràs com ho vas canviant. Però no pateixis, que tens com a germà un home casat. Et deixaré alguna cosa meva.
- Vaig al lavabo, perdona. Ja m’arreglaràs alguna cosa.
Com que l’Eric està una mica alterat pel tema de la Miranda, li ha agafat restrenyiment i passa al lavabo prop d’un quart d’hora. Surt del lavabo i el Joan li demana de venir a la seva habitació.
- Mira, Eric, com que vas a una cita amb una noia i no a una trobada de negocis, he preferit buscar-te una roba una mica informal. Aquí ho veus. Veus al teu cuarto i canvia’t.
L’Eric després, torna. S’ha posat la roba interior i duu una camisa de color blau llampant, jaqueta verda, pantalons marró clar i sabates de color fosc. S’ha pentinat amb laca i s’ha afeitat.
- Carai, nano! Ha ha ha, que ben mudat que vas!
- Eh, noi! Com em prenguis el pèl passo de tot i no vaig a la cita.
- No, home! Tranquil, que t’ho passaràs bé. Però no facis broma! Una cita amb una noia és cosa sagrada, no ho facis mai això de quedar i no anar! En fi, si vols picar alguna cosa abans de sopar amb la Miranda, a l’armari hi ha patatones.
- No, penso que marxo ja per la cita.
- Però si falta gairebé una hora i mitja per les deu! A la plaça del centenari hi pots arribar en un quart d’hora. Queda’t i relaxa’t, home.
- No, penso que prefereixo marxar i reflexionar una mica.
El Joan es queda intrigat.
- Bé, com vulguis. Si vols alguna cosa ja em trucaràs.
L’Eric marxa de casa. El Joan pensa: “No en veig l’aigua clara. És com si volgués donar-se a sí mateix la impressió que en el fons vol seguir sol i que encara no se sent segur. Però penso que la Miranda li convé a Eric. La Miranda no vol estar sola, i el meu germà és un noi del qual m’encantaria que ell li fós el marit que ella necessita. Esperem que les coses vagin bé.”.
L’Eric tira carrer enllà i arriba a un bar. Entra, demana una coca-cola i s’asseu en una taula. De tant en tant fa anotacions a l’agenda electrònica, però sobretot es dedica a pensar, silenciosament, procurant no cridar l’atenció dels clients.