Ruptura amb l'Armando.
La Miranda camina carrer enllà. Un altre cop, no es gira per mirar si l’Eric la mira per la finestra (està impacient per arreglar-se bé per la cita). Si hagués mirat per la finestra, hagués vist com l’Eric la mirava, de nou, des de la finestra del 1r pis, com marxava carrer enllà. El que li hagués sorprès a la Miranda (potser no tant, perquè ella ja va clissant com és l’Eric en realitat) és la mirada de l’Eric: angoixat, com si anés a fer una cosa vergonyosa i com si (remarco el “com si”) no li vingués de gust, almenys des del punt de vista hedonista, tenir una cita amb una noieta com ella.
Quan la seductora xicota dobla un carrer, ja lluny de la vista de l’Eric, li sona el mòbil. Mira qui la truca. És l’Armando, precisament. La Miranda pensa per un moment en no respondre la trucada. Però despenja empipada.
- Què vols?
- Ei, tia, no em vacilis així! Escolta, vull que em portis una cosa quan quedem a...
- No.
- No, què?
- Que no vull quedar més amb tu. Hem trencat!
- Però... però de què vas?
- No te’n vols enterar de la realitat, eh? Hem trencat. Del tot! Què et penses, que em pots vacilar davant de tothom o quan et surti? Mira, Armando... No m’interrompeixis i deixa’m parlar! Ja n’estic farta de tu. Demà a la tarda passo a buscar uns quants trastos meus que tinc a casa teva i ho oblidem tot. I no pateixis - diu ella amb ironia, - perquè no diré res als teus amigots: tindrem una ruptura civilitzada i te’n buscaràs una de més guapa.
- Però tia, això ja m’ho has soltat altres vegades. Ja està bé, no? Sigues realista...
- Sigues realista tu! Però no tenim res de que parlar. N’estic tipa de tu i penses que en el fons t’adoro; o bé penses que tinc por perquè sense tu no trobaré res millor.
- Però tia, què faràs tu sense mi?
- Doncs per començar estalviar-me lo malament que m’ho fas passar.
- No, no, no. Vull dir: amb qui aniràs? I aquesta absurda promesa que vas fer a ton àvia?
- A tu no t’importa ni la promesa ni t’importava mon àvia! Només t’importa el teu sexe i el teu egocentrisme, i que jo faci companyia mentre tu parles i parles sense interessar-te per mi.
- Això és igual. A tu sí que t’importa la promesa, i no la pots trencar! Què pensaria la teva àvia?
- Mira, la meva promesa amb l’àvia és assumpte meu, ara ja no teu. I en quan a si estic sola o acompanyada, això a tu ja no t’importa. Busca’t un geni que et comprengui.
Dos minuts més tard de discussió, a la Miranda se li acaba la paciència, li deixa anar la frase: “Prou! Demà passo a recollir els trastos i prou discussió! S’ha acabat el sarau. En poques hores agafo la clau i et trec tot lo meu. Adéu!”. Penja el mòbil amb un gest ràpid del dit i suspira alleujada. Però enseguida somriu, perquè té ganes de preparar-se per la cita amb l’Eric...